Tornant a caminar...

3 poemes per Sant Jordi.....

2009-04-23T08:59:00.003+02:00

Avui (feia dies q no ho comprovava) he descobert que per fi puc tornar a penjar coses. I quin dia tan assenyala’t, Sant Jordi!

Us deixo tres poemes per celebrar aquest dia tan especial, a tants quilòmetres del meu país, a tants quilòmetres de la gent que estimo...

Assumiràs la veu d’un poble
ASSUMIRÀS la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl•labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
ANDRÉS ESTELLÉS, Vicent. Llibre de meravelles.

M'agenolle amb reverència
i prenc un grapat de pols
amb les meues mans que han pecat
perquè aquest és el meu país.

Enlaire el grapat de pols
i trobe en els seus estams
aquest secret que més buscava
perquè aquest és el meu país.

Recorreria de genolls
els indrets de tota la terra.
em fregaria amb terra els ulls
i menjaria només terra
perquè aquest és el meu país.

No em pregunteu res. deixeu-me
de genolls damunt la terra
amb el cap ficat a la pols
perquè aquest és el meu país.

Perquè aquesta copa de terra
que he begut i que enlaire ara
és la terra del meu país.

No ho comprendreu mai. anireu
de banda a banda preguntant.
però tot el secret roman
en aquesta copa de terra.

Per ell matareu. Per ell
morireu. per ell caureu
brandant la nit de corbelles
de cavalls i barrancs perduts.
perquè aquest és el meu país.

Us ho dic. Aquest és el meu país.
el veieu. Aquest és el meu país.

Que circule la copa de terra
entre tots els que som a la taula,
perquè aquest és el vostre país.

Esgotareu en gran silenci
el calze de la cova negra.
un tros d’os resistirà del calze
però, amb això serà bastant.
Perquè aquest és el nostre país.
ANDRÉS ESTELLÉS, Vicent. Mort i pam

Estimada Marta

[I]

Mira'm els ulls que cap fosca no venç.
Vinc d'un estiu amb massa pluges,
però duc foc a l'arrel de les ungles
i no tinc cap sangtraït pels racons
de la pell del record.
Per l'abril farà anys del desgavell:
set anys, cosits amb una agulla d'or
a la sorra del temps,
platges enllà perquè la mar els renti
i el sol i el vent en facin diademes.
Mira'm els ulls i oblida el cos feixuc,
la cambra closa, els grans silencis;
de tot això só ric, i de més coses,
però no em tempta la fredor del vidre
i sobrevisc, aigües damunt del somni,
tenaç com sempre.
Mira'm els ulls. Hi pots llegir el retorn.

MARTÍ POL, Miquel. Estimada Marta.

C E N S U R A

2008-12-27T04:10:00.005+01:00

Hola!

Em sap greu no haver actualitzat el bloc, pero es q no podia...

Resulta q els xinesos, pel tema dels jocs olimpics, van baixar la guardia amb el tema de la censura per tal q el mon els mires i digues: "oh! ara q he vingut a Beijing veig q no existeix la censura!!". Pero, evidentment, la realitat es una altre... Ara resulta q tu si q pots veure els blocs, pero no et deixa escriure en ell, o sigui q no el pots actualitzar... Un altre forma de censura!

I com es q ara puc escriure?? doncs pq estic a Hong Kong amb la meva companya (Etheria, per ser mes exacte, hehe) passant uns dies de vacances abans de comencar a treballar el dia 2.

Doncs aixo, q si us voleu mantenir informats, envieu-me un mail (tb estic pensant recuperar la vella costum d'enviar mails amb foto) o ens veiem al facebook (q no esta censurat).

Una abracada a tots i a totes i fins aviat! (o fins q els xinesos aixequin parcialment el bloqueig).

Per cert, us deixo unes fotos q m'acaben d'enviar del meu anterior viatge a Laos (suposo q esta al bloc, el marc o abril de 2006).

Últim "Diario de Pekín" de Rafael Poch (corresponsal de la Vanguardia)

2008-11-03T17:08:00.002+01:00

L'últim article de Rafael Poch, corresponsal de La Vanguardia, i una de les persones q per mi millor ha retratat la societat xinesa aquests últims anys. Ha deixat el llistó molt alt, esperem q el pròxim el superi.

Un petit homenatge...

Diario de Pekín

Rafael Poch
Corresponsal en China

Adiós a China

Rafael Poch* | 03/11/2008 - 15:26 horas

La metáfora de la mujer embarazada cierra seis años en Pekín

Cuando llegue a China hace seis años y contemplé las circunstancias del país en el contexto de la crisis global, me vino a la mente la comparación de China con una mujer embarazada. Hoy, al marchar de este entrañable país, aquella metáfora se ha convertido en algo mucho más sólido y fundamentado, y por eso insisto en ella. El motivo es que hay un serio problema con la visión de China común en Occidente, donde todo suele girar alrededor del "crecimiento", que suscita admiración, y de la "amenaza" que puede suponer la consecuencia del resurgir chino. La admiración por el crecimiento suele ser un asunto de tipo empresarial. La preocupación por la supuesta "amenaza" es una "empresa mixta" que suele correr a cargo de halcones imperiales y defensores de los derechos humanos en ocasional coalición. Occidente puede instalarse en este tipo de caricaturas resultado del prejuicio y la desinformación, pero contemplar a China como mujer embarazada es mucho más adecuado al momento del mundo. Me parece que es la única manera realista y honesta de tratar críticamente a China. Se trata de lo siguiente: I) Antes de hablar de China es necesario aprender a mirarla. Con países tan grandes, en tamaño e importancia, como China, la antigua Unión Soviética o India, que no son naciones, sino partes del mundo, no hay más remedio que poner el zoom de nuestra observación en posición de gran angular. ¿Qué vemos cuando hacemos eso?. Vemos un mundo sin análogos.

Recientemente la "Geological Society" de Londres, una de las sociedades científicas más antiguas de Europa, bendijo el término "Antropoceno" para designar nuestro presente. El Antropoceno designa una época en la que el hombre se ha convertido en factor geológico. El cambio global, del que el calentamiento climático es sólo un aspecto, es resultado de la acción humana, lo que no tiene precedentes y ha obligado a inventar un nuevo concepto.

Los hielos del Ártico se fundieron en 2007 en una medida sin precedentes que dejó pasmados a los expertos. Ahora dicen que en 2008 el fenómeno va a superar los asombros del año anterior. En los estudios realizados, con sus escenarios optimistas y pesimistas, los pesimistas suelen quedarse cortos. Parece que todo esto va mucho más rápido de lo que se pensaba. Particularmente alarmante es la confluencia de tres fenómenos directamente interrelacionados; el calentamiento global, la crisis alimentaria y el "pico" (cenit) petrolero. En Asia, los glaciares del Himalaya son paradigma de esa interrelación. Se están fundiendo a un ritmo muy alarmante y alimentan a los grandes ríos del Continente. El Ganges, el Brahmaputra, el Irrawady, el Mekong, el Amarillo y el Yangtzé, entre otros, se sostienen, en la época seca, gracias al aporte de esos glaciares. El 70% del agua del Ganges procede de ahí en la época seca. Estos ríos sostienen a su vez la agricultura de los países más poblados del mundo. El 60% de la agricultura india y el 80% de la china se basan en la irrigación, así que una crisis de agua significa crisis de alimentos. China e India son los primeros productores de grano del mundo (el tercero es Estados Unidos). En India hay 170 millones de campesinos que riegan con agua bombeada de una capa freática sobreexplotada y menguante. En el norte de China, en la región de Pekín sin ir más lejos, ocurre lo mismo, con pozos cada vez más profundos.

El aumento de la temperatura modifica un medio agrícola de once mil años. En siete de los últimos ocho años ha habido escasez de grano en el mundo, y se ha echado mano de stocks. Lester Brown nos explicó en junio, durante su visita a Pekín, que ésta escasez no es coyuntural, sino tendencial, que ha venido para quedarse. La duplicación y hasta triplicación de los precios, del trigo, del maíz, del arroz, nunca se había visto. Es verdad que en los años setenta, el mundo ya conoció escasez de grano, pero aquello se solucionó con la llamada "revolución verde", es decir metiendo más petróleo, mecanización y abonos, en la agricultura para aumentar los rendimientos. Hoy aquella "solución" forma parte del problema. Los expertos pronostican caídas de los rendimientos agrícolas del 20% al 30% para final de siglo en 29 países. Y todo esto va a ocurrir, está ocurriendo, en un mundo con más población, que pasará de los actuales más de seis mil millones de habitantes, a más de nueve mil millones a mediados de siglo, cuando se espera que alcancemos el "pico demográfico". Según el informe "UN Habitat", la población urbana que hoy vive en tugurios, más de mil millones, será de dos mil millones en veinte o treinta años. Esta población sobrante, sin trabajo ni perspectivas, esta humanidad redundante, es la crisis del capitalismo.

La solución histórica de los hombres a los problemas de población / recursos ha sido la guerra. Hoy observamos la misma inercia hacia esa solución de parte de las potencias dominantes. La banalización del uso del arma atómica en las doctrinas militares, el uso de armas nucleares tácticas en guerras preventivas convencionales, como pregona la doctrina militar de Estados Unidos, y la sucesión inalterable de guerras (Yugoslavia, Irak, Afganistán…) y de amenazas bélicas (contra Irán, Corea del Norte…), ilustran hasta qué punto está viva esa inercia. La socialización del arma atómica y de la destrucción masiva en general (hoy hasta países como Corea del Norte e Irán, pueden hacerse con la bomba, que antes requería grandes esfuerzos nacionales en un puñado de países tecnológicamente punteros) avisa de que esa "solución", una vez más, forma parte del problema. Se observa la misma vieja respuesta y la misma actitud a los problemas de un mundo nuevo, las soluciones de siempre para una crisis sin precedentes como es la del mundo del Antropoceno. ¿No es esa respuesta clásica e inercial a problemas nuevos, el síntoma más claro de crisis de civilización? Y si todo eso es así, ¿cómo debemos mirar a China en ese nuevo contexto?

II) Está claro que tanto la admiración por el "crecimiento" de China, como la preocupación por la supuesta "amenaza" de su resurgir, son actitudes de una mentalidad ya caduca, de una mentalidad pre-Antropoceno, podríamos decir. En cambio, si enfocamos a China como paradigma de la crisis global, obtendremos visiones y actitudes mucho más realistas, más modernas, más en consonancia con los tiempos, es decir: más actuales.

Si hablamos de "crecimiento", debemos constatar que todos los problemas de la crisis mundial están contenidos en China. El país tiene la peor relación mundial entre población y recursos. Con el 6% de la superficie cultivable del mundo alimenta al 22% de la población mundial. Su desigualdad es generalizada, afecta tanto a grupos sociales, como a la divisoria campo/ ciudad, y a amplias zonas geográficas (Este / Oeste). Su desarrollo está condenado a la esquizofrenia porque debe conjugar industrialización y desindustrialización. Su consumo de recursos agotables y su contaminación, son extraordinarios y conducen a callejones sin salida. Su posición en la economía global consiste, esencialmente, en la hábil gestión de una debilidad. China cambia varios millones de pares de zapatos por un sólo Boeing – 747. En las listas de empresas globales que se publican periódicamente, no aparecen empresas chinas. La principal jugada del momento chino, su estrategia de urbanización, contiene un gran interrogante. En veinte años ha urbanizado a doscientos millones de campesinos y en los próximos veinte años podría hacer lo mismo con, quizá, otros cuatrocientos millones, pero cada chino urbano consume 3,5 veces más energía que su compatriota campesino, lo que plantea grandes cuestiones y dilemas. El actual sistema político, tan eficaz en la administración estable de la transformación, está, él mismo, pendiente de transformación. Algún día esa administración eficaz será impedimento a la modernización y factor de estancamiento, quizá hoy ya estemos en ello, lo que plantea nuevos problemas… ¿Podemos hablar del "éxito" chino, o más bien de un frágil "éxito en la crisis", abierto a todo tipo de incertidumbres?. Los dirigentes chinos más bien piensan en lo segundo, y advierten continuamente sobre el peligro de dormirse en los engañosos laureles del actual "progreso". Su consciencia de estar gobernando una crisis es mucho mas viva y despierta que la de sus complacidos y aleccionadores homólogos occidentales.

Si hablamos de "amenaza". Hay que comenzar diciendo que el resurgir de China no asusta en su entorno asiático de la ASEAN. A excepción de Japón, que a efectos de lo que aquí se expone no es un país asiático, el resurgir de China no está dando lugar al rearme de sus vecinos ni a coaliciones con potencias hegemónicas lejanas para contrarrestarlo. Aclarar este punto nos obliga a hacer una digresión comparativa entre el sistema de relaciones sinocéntrico de Asia Oriental, y el sistema europeo de los últimos quinientos años.

En el sistema europeo de relaciones, la emergencia de una nueva potencia venía seguida de la inmediata coalición o alianza de las otras para contrarrestarla. Eso le ocurrió a España, a Francia, Inglaterra, a Alemania y a todo aquel que levantaba cabeza en el continente. En Europa el poder era expansivo, imperial, agresivo y guerrero por definición. En los dos siglos que van desde 1615 hasta el fin de las guerras napoleónicas, los países europeos estuvieron en guerra una media de sesenta o setenta años por siglo, lo que significa una guerra prácticamente constante. En 1815 comenzó un siglo inusitado de paz, si nos abstraemos de enormidades como la guerra de Crimea, la expansión genocida anglosajona en los nuevos mundos europeos de América del Norte y Australia, y, sobre todo, si olvidamos lo que se incubó en aquel periodo: la industrialización de la guerra, que multiplicó la mortandad y crueldad bélicas en una escala sin precedentes, como demostraron las dos guerras mundiales europeas que arrancan en 1914 al concluir aquel pacifico interludio.

En el mismo periodo, en Asia Oriental en un contexto de valores confucionianos compartidos, hubo un sistema en el que la supremacía china fue más factor de paz que de guerra, con pocos conflictos entre naciones (dos guerras chino-japonesas iniciadas por Japón con motivo de Corea, breves guerras con participación china en Birmania y Vietnam, y poca cosa más), un sistema tributario chino que no perseguía la extracción de recursos de sus tributarios, y que no estaba muy interesada en el comercio de larga distancia que hizo imperialistas a los europeos, como demostró la célebre expedición del Almirante Zheng He. El propósito del sistema chino era organizar la tranquilidad de su entorno exterior a fin de preservar la estabilidad de su enorme y autosuficiente mercado interior. En ese periodo, China conoció, ciertamente, episodios muy violentos contra los pueblos de la estepa, en Mongolia y Asia Central en el siglo XVIII, cuando absorbió enormes territorios de su periferia, pero, una vez más, eso no tenía que ver con expansión imperial ni extracción de recursos, sino con conflictos fronterizos y con la pacificación de su entorno inmediato.

La China moderna ha mantenido ese mismo tono desde su revolución de 1949. Los conflictos del último medio siglo son todos fronterizos. Incluyen una intervención en Corea, en 1950, una breve guerra fronteriza de dos meses con India, en 1962, cuya responsabilidad achacan a India los estudios más convincentes, y una intervención, ésta sí ofensiva y punitiva, contra Vietnam, en 1979, que quiso ser represalia por la más que justificada intervención vietnamita en la Camboya de Pol Pot, y en la que el ejército chino se rompió los dientes.

Hoy China mantiene fronteras con catorce estados de la más diversa condición, entre ellos países en serias crisis como Afganistán, Paquistán, Corea del Norte o Birmania. El país tiene en Taiwán la herencia de una guerra civil inconclusa complicada por la guerra fría. Hacia todas esas realidades, China emite impulsos más apaciguadores y prudentes que agresivos y ofensivos. China está lejos de ser perfecta y "mejor que…". Su realidad interna contiene tremendas injusticias y opresiones internas de las que hemos ido dando cumplida cuenta estos años en nuestro informe desde Pekín, pero en el ámbito exterior no presenta impulsos agresivos. Tampoco se deducen de su citada historia, ni de su doctrina, ni de su apuesta militar, más allá de las fantasías de los guerra-adictos de Washington, siempre necesitados de "amenazas" y enemigos para justificar su peligrosa patología. El arsenal nuclear chino, el más pequeño de las cinco potencias nucleares "originales", se encuentra hoy en el mismo estadio que en los años ochenta y nunca ha sido puesto en estado de alerta. China no dispone de los instrumentos militares imperiales por excelencia: grupos aeronavales de larga distancia orientados a la intervención exterior, ni planea dotarse de ellos. Esa es la realidad que hay sobre la mesa, más allá de las fantasías y de los interesados cuentos de miedo, y, de cara a la integración política del nuevo mundo en el que vivimos, esa realidad tiene una importancia extraordinaria.

En contraposición a los mitos y espejismos de su "crecimiento/amenaza", veo tres aspectos de la civilización china y del sistema chino de gran actualidad en el contexto de la crisis global y con cierto potencial alternativo.

- En primer lugar la no responsabilidad china en el invento fallido de la civilización industrial / capitalista que nos ha llevado al Antropoceno.

- En segundo lugar el reconocimiento oficial de la profunda imperfección y necesidad de cambio y mejora, que el sistema chino pone en la misma base de su discurso. Casi toda la critica occidental al sistema chino, incluida la crítica en materia de derechos humanos, es reconocida por China. En el sistema chino, la centralización política es compatible con mecanismos de toma de decisiones bastante colectivos y asesorados, como saben quienes conocen este país. Ese reconocimiento de imperfección y esa asesorada, y relativamente colectiva, toma de decisiones, no tienen nada que ver con lo habitual en las dictaduras, ni tampoco con el discurso de tantas democracias occidentales que se consideran esencialmente perfectas, o, como se dice, los "sistemas menos malos posibles", una manera elegante de afirmar la misma perfección. El sistema chino, un despotismo benevolente es una dictadura, pero al mismo tiempo el reconocimiento oficial de su imperfección le confiere una perspectiva de sistema abierto sumamente interesante en el gran contexto actual.

-En tercer lugar está la longeva tradición política china de dos mil años, la más antigua del mundo. Es como si el Imperio Romano o el Egipto Ptolomeico se mantuvieran hoy en repúblicas herederas, cuyos dirigentes fueran eslabones de aquellas mismas milenarias cadenas. Eso caracteriza a los chinos como especialistas en sobrevivir, una cualidad de gran actualidad para nuestro mundo que nos obliga a observarlos y criticarlos con seriedad y liberados de los necios prejuicios que se desprenden del espejo europeo. Es así como llegamos a la metáfora de la mujer embarazada, casi una parábola de la que podemos extraer algún tipo de enseñanza moral.

III) Un país en desarrollo de las características de China y en un gran contexto como el actual, es como una mujer embarazada. El tránsito de lo rural a lo urbano, de la lógica patriarcal a otra más democrática, con tanta población y en condiciones tan críticas es un delicado proceso creador de gestación. Implica cambios hormonales en su organismo social, cambios de piel, de valores, de pautas. Tensiones, rupturas y síntesis entre lo tradicional y sagrado, y lo nuevo e ineludible. Implica un cambio de sistema político. Tanto para los dirigentes como para la sociedad, todo ello es como un viaje a lo desconocido. Algo parecido a lo que la maternidad supone para la madre primeriza.

A un país en desarrollo de esas características, como a una mujer embarazada, no se le pueden pedir determinados rendimientos, cargas y actitudes. La idea es que cuando nos encontremos en el autobús a un país así, nos levantemos para cederle el asiento.

Todo esto no debe, ni puede, confundirse con condescendencia o paternalismo, ni con discriminación (positiva) de género. Tampoco se trata de inmunidad ni de cheques en blanco a dictaduras. La circunstancia de la que estamos hablando no exime responsabilidades universales, de la misma forma en que el embarazo no sitúa a la mujer por encima del código penal. Por el contrario, esta reflexión viene fundamentada por las leyes de la biología, por valores universales, por la experiencia histórica y por la crisis global. La analogía de la mujer embarazada me parece la única manera realista y honesta de tratar críticamente a China.

En la actitud de no cederle el asiento a la mujer embarazada hay muchas cosas. Hay una incapacidad muy europea de ponerse en el lugar de quien es diferente, hay prejuicios culturales y estereotipos de guerra fría –ahora mezclados con rivalidades comerciales, hay ecos de una actitud colonial, pero, sobre todo, hay una cuestión de valores, de inconsciencia sobre el nuevo mundo en el que vivimos y de su profunda crisis. Esta es la actualidad de China que retengo al abandonar este país.

____

(*) Este último "Diario de Pekín" de Rafael Poch, resume una conferencia impartida en octubre en el Centro de Ciencias Humanas y Sociales del Consejo Superior de Investigaciones Científicas de Madrid. La experiencia china de Rafael Poch será publicada en febrero por Editorial Crítica, en un libro que lleva por título 'La Actualidad de China. Un mundo en crisis, una sociedad en gestación'.

El "Diario de Pekín" pasará, a partir de ahora, a cargo de Isidre Ambrós, periodista de gran experiencia internacional, que fue diez años corresponsal en Bruselas. Rafael Poch pasará a firmar el Diario de Berlín.

Els meus companys de pis

2008-10-31T11:48:00.005+01:00

Amb un mes "d'arratrassamenta" us envio les fotos dels meus companys de pis. El que tira la foto és en Jorge, un fotògraf del País Valencià, el q està amb mi a la foto es diu Guillermo (alies Carallo), un pintor gallec i finalment, l'Alessandra una noia d'Itàlia que treballa en projectes de la Unió Europea (i q per cert, parla un xinès excel·lent). Una vegada presentats, dir q són molt trempats i q només us falta coneixe'ls en persona a Beijing!!!

2008-10-31T10:59:00.010+01:00

L'altre dia vaig anar a visitar el temple del Cel. La veritat es q no està malament, és un complex molt gran amb una zona central (la de la foto), però com q de fotos del temple de Cel en podeu trobar a internet i jo tenia un dia gris, doncs us presento l'altre cara de la visita!

Primerament, mostrar-vos aquest cartell, q donada la situació de tenir l'Etheria a no sé quants de mils de quilòmetres, doncs em va semblar molt convenient tirar la foto...

Segona, m'encanta q tots els xinos (i les xines) es quedin tiesos quan els retraten... No mouen cap músucul, ni respiren, tenen la mirada fixa... com un cadàver!

Tercer, un urinari per a minusválids, però per pixar dret! Quins arratrassats... Per mi q els hi devien dir: ara venen els jocs i s'haurien de posar lavabos per a minusvàlids i tal dit, tal fet.

Quart, us imagineu entrar al monestir de Poblet i trobar una tele gegant de 10 metres per 8??? i a més passant pelis de ninjes? doncs sí, enganxat a la muralla del complex principal un supertele i el millor, centenars de jubilats flipant!

Cinquè, és obvi q la Xina està farcida de xinesos (d'acord, Catalunya també) però és brutal veure legions de jubilats amb la seva gorreta de color. Resulta q la INSERSO xinesa els hi paga aquests viatges i ells, vinguts del poblet i arribats a la capital, no es deixen de meravellar del desenvolupament xinès. Realment, com comentava un, com si entrèssin a la dimensió desconeguda!

La crisi també es nota a la Xina...

2008-10-20T13:20:00.001+02:00

El creixement xinès torna a un únic dígit per primera vegada en quatre anys

La crisi mundial no és aliena a la Xina: el creixement de la gran potència emergent s'ha situat en el 9% en el tercer trimestre després de quatre anys per sobre del 10%. La caiguda de la demanda de les exportacions per la crisi financera als Estats Units i Europa ha contribuït, juntament amb la ralentització del mercat immobiliari intern, a aquest retrocés. En el trimestre anterior, l'economia xinesa havia crescut un 10,1%. Els analistes coincideixen en una previsible tendència a la baixa per als pròxims mesos.

Chinese quarterly GDP growth falls to 9.0%

By Geoff Dyer in Beijing

Published: October 20 2008 05:39 | Last updated: October 20 2008 11:28

China on Monday announced new steps to boost the property market and help exporters after third quarter growth fell to 9.0 per cent, the slowest pace in five years and below forecasts.

The Chinese State Council said it was also preparing increases in infrastructure spending after the growth rate of the economy fell for the fifth month in a row.
EDITOR’S CHOICE
Lex: China slows - Oct-20
Indicators hint China on verge of slowdown - Oct-19
Army of buyers marches on with rations cut - Oct-20
China lets farmers trade land use rights - Oct-16
China cuts rates in step with the west - Oct-08
Comment: A master plan for China to bail out America - Oct-07

The government also announced that the increase in industrial production had dropped more quickly than expected, although retail sales and investment both accelerated.

With the global economy running the risk of dropping into recession and commodities prices dropping sharply, the extent of China’s economic slow-down is being closely watched.

Economists believe the Chinese economy will slow further, especially if the global financial crisis starts to hurt exports from China. However some believe the authorities can use fiscal policy and interest rate cuts to prevent a sharp fall in growth. The measures announced by the State Council “represent the beginning of a systematic approach adopted by policy-makers to boost economic growth and prevent an economic hard landing,” said Qing Wang, economist at Morgan Stanley.

The 9.0 per cent expansion in GDP in the third quarter was below the consensus forecast of 9.7 per cent and down from 10.1 per cent in the second quarter, although the figures were affected by restrictions on factories during the Olympics to reduce pollution. In the first nine months of the year, the economy expanded by 9.9 per cent.

Although exports have continued to grow by more than 20 per cent this year, officials said the slowing growth reflected the impact of the credit crunch. “The global financial crisis and subsequent slowdown has started and will continue to have a negative impact,” said Li Xiaochao, spokesman at the National Bureau of Statistics. “The sub-prime crisis that broke out last year in the US is still spreading and deepening.”

Industrial production increased by 11.4 per cent in September compared to the year before, the slowest rate of increase since 2002. However, there were some positive indications of underlying strength in the economy including a 17.1 per cent increase in real retail sales, up from 16.8 per cent in August, and continued drop in the rate of inflation to 4.6 per cent, from 4.9 per cent. Factory-gate inflation also moderated from 10.1 per cent in August to 9.1 per cent.

“Growth is slowing but not yet slumping,” said Ben Simpfendorfer, economist at Royal bank of Scotland.

The State Council said that taxes and fees on house purchases would be reduced and that VAT rebates would be increased for exporters of textiles and machinery. However, the scope and timing of such policy changes were not revealed and there is a debate within the government about just how big a fiscal stimulus is needed to prevent a sharp slow-down.

La tornada a l'escola!!

2008-10-19T04:43:00.004+02:00

Avui m'agradaria ensenyar quatre fotos de la meva escola. Aquesta està siutada aprop de casa i hi vaig cada dia amb bici (15 minuts des de la porta de casa fins a l'aula). A més, ara m'he apuntat a un gimnas q está a sota de l'edifici, per tant tot em queda aprop. D'aquesta manera tindré una rutina diaria interessant: de 9 a 12,30 classes de xinès, descansant fins a les 2. Després dues hores més, fins les quatre, de xinès per executius (o com dir hola i adéu). I, finalment, de 4 a 6 gimnàs, a veure si rebaixo algún quilet de grassa i en sumo algún de múscul!!!

Les classes están prou bé i n'estic content, en el meu cas, pq d'altres no n'están tant. L'academia és com un duplex, i a baix hi ha la recepció i a dalt les classes, en compartiments petits (els grups sempre son reduïts) i hi tenim tres ordinadors i dos balcons.

Per cert, us deixo la foto dels meus companys de l'ICEX. Començant per l'esquerra: Lucía, Javier, Fernando, Andrea, Ana i en Luis. Falta l'Oliver, el q parla xinès de puta mare, perquè només va algun dia a classe. De totes maneres surt a una altra foto.

Apa, fins a la proxima!!

Hoy me gustaría enseñar cuatro fotos de mi escuela. Esta está situada cerca de mi casa y voy cada día en bici (15 minutos desde la puerta de casa hasta el aula). Además, ahora me he apuntado a un gimnasio q esta debajo del edificio, por lo tanto todo me queda cerca. De este modo tendré una rutina diaria interesante: de 9 a 12,30 clases de chino, descansando hasta las 2. Después dos horas más, hasta las cuatro, de chino por ejecutivos (o como decir hola y adiós). Y, finalmente, de 4 a 6 gimnasio, a ver si rebajo algún *quilet de grasa y sumo algún de músculo!!!

Las clases están bastante bien y estoy contento, en mi caso, pq de otras no están tanto. La academia es como un dúplex, y a bajo hay la recepción y arriba las clases, en compartimentos pequeños (los grupos siempre son reducidos) y tenemos tres ordenadores y dos balcones.

Por cierto, os dejo una foto de los compis del ICEX, empezando por la izquiera: Lucía, Javier, Fernando, Andrea, Ana y Luis. Falta Oliver, pero el no tiene clases todos los días (sabe demasiado chino, hehe) y aquél día no estaba. De todoas formas teneis otra foto de él.

Venga, hasta la próxima!!

traducido en www.internostrum.com

Temporada de bolets (setas)

2008-10-13T16:59:00.005+02:00

Doncs sí, hi ha bolets a la Xina i a més a més són bons!!!

Ingredients:

Dos cullerades d'oli (cucharadas de aceite)

Una culleradeta de pebrot vermell (cucharadita pimentón)

Mitja culleradeta de pebrot vermell picant

Dos guindilles i un chilli

Uns quants alls tendres (ajetes)

4 dents d'all (dientes de ajo)

Sal al gust

i bolets xinesos!!!

BON PROFIT!!!

Primers dies a Beijing + Pis

2008-10-10T13:49:00.013+02:00

Hola!!

Els primers dies a Beijing han estat una mica atrafegats. El tema de buscar pis ha estat un pal, com sempre, i de moment (i per uns quants dies) em quedo en un pis habitat per una italiana. El pis es gran, amb un menjador de 40 m2, unes habitaciones també grans, edifici vigilat 24h, en un zona xinesa, etc. El pis també té el seu toc artístic amb un mural del d'en Carallo (un pintor q treballa a la politècnica de València i un gran amic) fet d'imans i paisatgísitc, amb la vista del rar edifici de la CCTV. A més, estic a 10 minuts de l'academia (a peu més taxi) i en bicicleta encara no ho sé pq l'estreno el dilluns! A partir de gener potser m'instalaré a un altre pis, més aprop de la oficina.

El curs de xinès pagada amb els diners dels contribuents, per tant gracies, està situada al centre (o un dels centres) de negocis de la ciutat i el nivell del professorat és alt. Aquí m'han posat en un grup de nivell bàsic, amb una base de xinès, i que ja fa un mes que tiren. Adaptar-m'hi ha estat fàcil pq el nivell era molt baix, però no encerta ni un to a la de tres. Això vol dir q em tocarà pencar fort el tema oral (sense pensar malament).

També he anat retrobant algunes amistats que havia deixat de l'anterior visita, amb la bona notícia que la meva excompanya de pis es casava! Aquests retrobaments han estat segellats, of course, en els múltiples bars de la ciutat, que per fi tornava a visitar (com enyorava els gintonics a un euro o la tsing tao per 10 cent...). Apart, he conegut nous restaurants, com un bon tailandès i un rus. ELs bars, doncs alguns de nous, altres reformats i pocs de tancats!!

Pel que fa a l'Etheria, doncs a Turquia, amb les maletes perdudes (a hores d'ara ja les deu tenir), començant a estudiar turc i apunt d'incorporar-se a la feina, pq el seu conseller els vols fer pencar de debó. Es veu q l'anterior conseller quan entrava a l'oficina es posava les sabatilles i el batí!!!! Us deixo la seva foto d'ahir!

Zai Jian!!

Beijingejant

2008-10-06T04:39:00.003+02:00

Hola de nou!!!

Despres de no se quant de temps sense escriure, avui reprend el fil per explicar la meva vida (mes q no pas aventures) a Beijing. El post es curt pq al no tenir fotos, doncs prefereixo explaiar-me amb suport grafic. E mes ame!

Rollo de sempre, accents, ce trencada, etc. doncs fora.

Vaig arribar el passat divendres, al mati, despres de no se quantes hores de vol (no les vaig contar) pero si q se la distancia, em va quedar gravada. Amsterdam Beijinf 8000 i pico milles, ni idea dels quilometres!

De moment estic buscant pis, aprop de la oficina i de l'academia de xines, pero sense gaire sort. Estem mirant compounds i coses per l'estil, i clar, son una mica cars. Avui atacare pisos de classe mitja, a veure com va.

mmmmm, hi ha mes coses, com la primera sortida nocturna, retrobar-me amb vells coneguts en llocs insolits, etc. Que anire comentant amb un calma de deu.

Per ultim, comentar que ara estic a classe de xines (el descans) i q ens han separat per grups. Ara estan decidint com agrupar-nos...

Fins a la proxima!!!

PD. Ara el blogg el puc veure des de Beijing!

Llibertat Franki

2008-05-02T20:06:00.004+02:00

Feia molts de dies q no escrivia, però aquesta notícia m'ha deixat fred. El cas d'en Franki, un jove de Terrassa, implicat en el teixit associatiu de la seva comarca, ha estat empresonat. La causa? Doncs haver fet un estrip a la bandera espanyola de l'ajuntament de Terrassa. Un judici on no es va poder provar cap del fets que se li imputaven. Resultat: 2 anys i set mesos de presó.

De debó, encara hi ha gent q es creu q l'estat espanyol es democràtic?? Algí dirà que això és un fet aïllat, que no es pot castigar a tot un estat per un "excès". Doncs no, amb tota la meva ràbia no. No es pot anar posant gent a la presó per una puta bandera (ni que sigui la meva) i a més, aquests excesos, en determinats àmbits no són anecdòtics, sinó la norma. Recordem que al País Valencià s'ha matat a gent, apallissat, cremat locals... només pel fet de defensar una opció política diferent. I aquí si que mai (malgrat les pallisses, morts, atacs amb bomba...) mai no s'ha condemnat a ningú en ferm. Recordem el cas de l'assassí d'en Guillem Agulló, que no va cumplir ni la meitat de la pena i que ara es presentava a les elecciones (sense haver-se penedit de res) per un partit Ultra (aquests sí que no els il·legalitzen!!). Podriem citar més exemples, com les multes, les anades a l'Audiència Nacional, les persecucions, les amenaces, les càrregues policials, els dessallotjaments... O el cas de l'Èric Bertran, o els que van cremar la bandera espanyola, els joves de Torà, els tres de Gràcia, el cas d'en Toti... Tots casos flagrants de persecució política.

Malgrat tot però, l'Esquerra Independetista i els moviments populats avancen. Som més i estem més preparats políticament, estem aconseguint trencar el tall generacional que patía l'independentisme revolucionari més enllà dels trenta anys, les CUP es consoliden i avancen pel territori, organitzacions abans antagòniques van confuint en nous espais d'unitat... En fi, com diu en Titot: Si perdem, es perquè sempre hi som!

Si voleu podeu anar a llibertatfranki.org i mostrar el vostre suport.

LLIBERTAT FRANKI DE TERRASSA!

Calçotada de la greda

2008-03-18T10:31:00.003+01:00

Hola!!!!

Aquí teniu el vídeo de la calçotada de la Greda, fet per en Sergi Sala

http://www.youtube.com/watch?v=MZdB2nQBD9Y

8 de març dia de la dona Treballadora

2008-03-07T16:51:00.001+01:00

Si no vols pols no vagis a la Cellera (increible, però cert!!)

2008-03-02T21:18:00.002+01:00

AIXEQUEN EL COTXE DEL PARTIT

Agressió al PP de Girona durant una matança del porc

Membres del PP de Girona han estat "agredits per un grup d'independentistes, que portaven pancartes de 'Catalonia is not Spain'", segons un comunicat oficial del partit. Els fets han succeït aquest diumenge després de la festa de la matança del porc de la Cellera del Ter "quan una persona conduint un toro ha aixecat el cotxe Smart del Partit Popular amb el conductor dins del vehicle". "El conductor ha aconseguit baixar del cotxe i llavors els 150 persones que hi havia al voltant han insultat a quatre membres del PP amb crits de "feixistes", "fora, fora, espanyols", "fills de puta"...", continua el comunicat. Els membres del Partit Popular de Girona, "que no han contestat, han anat a una cafeteria i més tard han tornat a ser insultats. Quan es dirigien a les afores del poble a buscar l'altre cotxe Smart de propaganda del Partit Popular, s'han trobat que les quatre rodes del vehicle estaven punxades". El mateix grup ha rodejat als membres del Partit Popular hi ha seguit amb els insults fins que han arribat el Mossos d'Esquadra. El Partit Popular de Girona ha denunciat l'acte a la comissaria de Girona.

Font: www.e-noticies.com

D'excursió a l'Escorial

2008-02-29T23:30:00.004+01:00

Ja han passat els exàmens, concretament els vaig acabar el divendres de la setmana passada. Van ser uns dies de molt d'estrès perquè aquí el que és realment important no és la nota, sinó la posició q quedes en rànquing total. La publicació de les actes serà el dia 4.

Aquesta setmana hem estrenat "nou curs" amb nous professors i assignatures. En general estan força bé, però són una mica més pal, més teoria. Les assignatures que hem fet de moment són: Entorn Internacional, Fiscalitat Internacional, Finances Internacionals, Màrqueting Internacional, Estratègies Internacionals i Anàlisis de Països. Encara falten algunes assignatures, però ja les anirem descobrint! Ah, per cert, ja he començat el projecte d'internacionalització, és sobre una empresa d'arquitectura de Barcelona (una altre excusa per pujar!) que vol establir-se al con sud, la costa adriàtica o el magrib.

Avui divendres els de Coreà no teníem classe i hem anat d'excursió. Jo havia quedat amb una per practicar xinès i, per tant, hi he anat més tard. De fet quasi que millor, perquè amb la broma han decidit anar al Valle de los Caídos i clar, a mi com que molta gràcia no em feia i menys pagant. Però perquè no perdéssim de vista de l'Espanya “Eterna e Imperial”, hem anat a dinar (hi havia la taula dels puntuals i la dels tardons, sabeu quina és la meva, no?) a l'Escorial i jo, per acabar de casar-ho tot plegat, he menjat morcilla. Després de dinar hem anat a fer un vol pel poble (sí, sí, apart de l'edifici hi ha un poble!), que no tenia res de l'altre món. Finalment hem trobat un bar irlandès anomenat el Sapo Rojo i hi hem fet unes pintes fins ben entrat el vespre.

I avui, per acabar de rematar el dia, anirem a casa una del Màster a fer botellón! [nonstop]

Josep Renau Compromís i Cultura

2008-02-29T23:02:00.005+01:00

Josep Renau Cultura i compromís (en català) és l'exposició sobre l'obra del valencià que es pot veure al Museu d'Art Contemporani de Madrid. Josep Renau va ser un home de la seva època, pioner a l'estat en la introducció de diversos moviments d'avantguarda, que davant la disjuntiva entre l'art per l'art i l'art immers en un context social es va posicionar al costat de la segona opció. Ell afirmar que tal disjuntiva no existia perquè el no posicionament, l'art per l'art, no era possible perquè no es podia dissociar cap obra del seu context cultural, polític i social, anaven lligats. Conseqüent amb el seu pensament, ell va prendre l'art com un vehicle de transformació social. De fet, després de fer aquest raonament no va exposar mai més.

Durant la guerra es va ocupar, des del primer moment, de salvaguardar la riquesa artística de l'estat dels bombardejos franquistes i dels pillatges, apart de continuar desenvolupant la seva activitat cartellista.

Una vegada el feixisme va guanyar, es va exiliar a Mèxic i després a la República Democràtica d'Alemanya, o va morir el 1982. Des d'allí va continuar la seva lluita a favor de l'humanisme i el comunisme atacant, ara, el capitalisme nord-americà i les seves dramàtiques conseqüències.

Xxxxxxxt, examens!

2008-02-17T23:03:00.003+01:00

Després de tant (o potser no) temps estic tornant a "gaudir" de l'estrés, els litres de café, nervis, tráfic d'apunts (els vells rockers mai moren), últims minuts... He tornat a l'escola! Però amb alguna gran diferéncia, que aquesta vegada els examens, tot i valer la major part de la nota, estan en un segon terme pq abans hem d'entregar mil treballs i una vegada entregats et diuen que n'hauriem de fer algun més i que dels altres et voldrien fer un feedback (eufemisme de tocar-lo una mica)... Ja veieu, Bolonya comparat amb això és una merda. Però en fi, bona cara!

PD. Els parcials de moment molt bé! Que duri...

AAAAletí!

2008-02-07T22:53:00.000+01:00

Eren les quatre de la tarda d'un diumenge. Feia sol. Vaig entrar al metro amb l'ipod a les orelles. Estació rera estació, avançant cap al sud de Madrid, els vagons s'anaven omplint de bufandes i samarretes blanc-i-vermelles. Les imatges eren pintoresques, homes i nens, amb el seu entrepà embolicat amb una bossa de plàstic, algunes boines negres, rialles i poca roba "pijeta". La veritat es que el mite d'equip del "proletariat" encara es mantenia, però actualitzat al sXXI, nois amb look tunning, mòbils, arracades i les nenes cholas.

Em vaig asseure a tribuna, com els senyors, però aquí els aficionats encara animen i escridassen a l’àrbitre, l'entrenador i als jugadors. Jo de mentre menjava pipes compulsivament i mirava un partit mooolt avorrit.

Aquesta petita aventura va ser gràcies a l'Alejandro, un company de classe, ja que la seva família controla el mercat de coixinets del Calderón, el Bernabeu i el camp del Rayo i em van poder colar. Però tots ells són atlètics dels bons (no els hi agraden gaire les bromes sobre el seu etern rival...).

Final del partit, empat, regust de derrota, escridassada final. Torno a pujar al metro.

Xocolata amb xurros

2008-02-04T00:31:00.000+01:00

L'altre dia vaig tenir una agradable sorpresa amb la visita de l'Estel. Vaja, de fet, fa més temps que jo que corre per Madrid, però de qualsevol manera em va fer molta il·lusió que ens veiéssim.

Primer, vam anar a fer un toc amb el seu xicot, en Cèsar, un noi madrileny i després vàrem anar a fer un vol. La passejada va servir per conèixer la majoria de botigues de mòbils de Goya, ja que estàvem buscant un recanvi pel meu malaurat Alcatel. Com alguns i algunes sabeu, el cap de setmana passat vaig ser víctima de la violència antimòbil. Jo anava tranquil·lament tirant cap a una discoteca i, amb un minut de descuit, em vaig trobar sense la meva màquina de diàlisi particular.

Doncs després de la passejada vam decidir fer el madrileny madrileny. O sigui, que vam anar cap a una xurreria més propera (és curiós veure la quantitat que n'hi ha) i vam comprar els clàssics xurros, les "porras" (un xurro gran) i la xocolata desfeta per devorar-los a casa meva!

Mmmmmmmmm! q bo!!!

2008-01-24T16:59:00.000+01:00

Em pensava ben bé que el primer escrit de caràcter culinari seria sobre un cocido madrilenyu o les clàssiques tapes, però no. La notícia és que avui he fet un Rissoto (s'escriu així?) espectacular. Tot ha començat perquè hem plegat de classe més aviat i, de seguida, he pensat, p q no cuino alguna cosa?? Dit i fet, he arribat a la cuina, he anat a pescar un llibre de receptes que havia fullejat un dia, he obert els armaris i la nevera, et voilà, he encès els fogons.

Primer de tot he agafat cirereta i l'he escaldat amb oli en una paella. Quan ha estat ben dauradeta l'he tret. Seguidament hi he posat la ceba (tendre, pq no en tenia d'altre...) i al cap de poc els alls talladets. Finalment, oju al dato, hi he posat trossets de potes de cranc (surimi) i angules petites. Quan tot ha estat rossejat al seu punt li ha tocat el torn a l’arròs.

Amb l’arròs també ros hi he anat tirant el caldo i he anat remenant. De cop he pensat "una mica d’ametlles quedarà de collons" i hi he anat posant trossets d'ametlla.

Finalment, quan l’arròs estava gairebé fet, hi he posat una capa de formatge per sobre, que s'anava fonent. Una vegada mig fos, he envoltat el formatge amb l’arròs i l'he servit al plat. Boníssim!!!! Tan bo que abans de tirar la foto ja me l'havia cardat....

Ningún cristiano usa preservativo

2008-01-18T18:52:00.000+01:00

Aquest cartell no és cap broma. Està fet per una revista cristiana i està situada a moltes (la majoria) parades de metro. La campanya consisteix en na dient "Ningún cristiano" i alguna coseta a darrera... Sense comentaris!

Comencem amb una derrota (crònica madriles)

2008-01-17T23:47:00.000+01:00

Hola totes i tots de nou! (si algú es mira el bloc, és clar!)

Feia mooooolts dies que no actualitzava el bloc pq he estat molt liat i pq fa 5 dies vaig fer-ho, però se'm va esborrar i ho vaig engegar a prendre pel sac (la veritat). Doncs mira, aquest Nadal, entre començar el Master online, sortir, dinars, sopars, feina... no he tingut temps. I després de Nadal, quan ja no treballava, vaig estar liat amb trenta coses diferents. Però ara ja està.

Pels qui no ho sapigueu ara estic voltant per Madrid (sí, sí, jo visquent per Madrid) des del 7 de gener. I no he escrit abans sobre això pq els matins tinc el Master i a les tardes estava buscant pis, però el dia que en vaig trobar vaig voler escriure un petit post, però es va borrar, oooooh!

Comencem pel principi. Ara estic vivint en un piset molt mono a Ventas (la plaça de braus, per més inri), amb una habitació molt gran i convivint amb un alemany i una argentina. De moment la relació és molt bona, xerrem i tot això. Apart, el noi estudia econòmiques i l’argentina treballa venent roba íntima.

Pel que fa a la vida madrilenya, doncs de moment també fantàstic, no em podré acostumar mai a que em portin la tapeta amb la canya!! Apart, la ciutat no està malament, la putada es que és realment molt gran i els desplaçaments es fan llargs. De totes maneres faig molta vida al CECO (l’escola de negocis) pq tenim molts treballs en grup i els fem després de classe. Per tant he començat el curs amb un Tuper sora el braç!

Mica en mica us aniré explicant la meva vida pel quilòmetre 0. Però de moment us explico un secret, avui he anat a veure el Madrid Barça de bàsquet (us poso la prova a sota)... i hem perdut!!! Per això, comencem amb una derrota!

Què té aquesta terra nostra (homentage a Toni Roig)

2007-12-04T23:39:00.000+01:00

http://youtube.com/watch?v=SXmsvsK-XJ0

Què té aquesta terra nostra

Hi havia una porrassa

que congriava un albó

tan alt com el Puig Major

i gruixat no ho era massa,

i tenia una rabassa

com el castell d'Alaró.

Esponerós sí que ho era

amb cimals que s'enfilaven

de Mancor fins a Morella,

les branques a Cornudella,

feia una ombrea de primera;

a davall tots hi becaven.

Un dia des de Castella

arribaren molts de senyors.

Pensaven fer-ne tions

i llavors també estelles

per llevar males idees

d'un simbol de nació.

En nom d'Espanya vengueren

mil mestres per tallar-lo.

Picaren un any rodó

i encara no pogueren.

I a la fi se resolgueren

recórrer al traïdor;

en trobaren un boldrò.

Tot d'una els convenceren.

Què té aquesta terra nostra

que congria traïdors:

diputats i senadors,

hi ha mestres i professors

i també el senyor rector

i aquets són els pitjors.

Els diuen que són senyors

i sols els tenen per mostra.

Semblen tots triats a posta.

Sempre hi ha un glosador

que cantar li ve de vena que,

als joves, els ensenya

l'antiga i bella cançó.

Tant és ara com abans

perquè això ja ve d'enrere

només hi ha una senyera

dels Països Catalans.

Lletra: Popular - Majoral - Llorenç Móra

Maradó, Maradó!!!

2007-11-26T17:36:00.000+01:00

http://youtube.com/watch?v=yzMIi2kvs7I

En una villa nació, fue deseo de Dios,
crecer y sobrevivir a la humilde expresión,
enfrentar la adversidad con afán de
ganarse a cada paso la vida. En un potrero
forjó una zurda inmortal con experiencia,
sedienta ambición de llegar, de cebollita
soñaba jugar un mundial y consagrarse en
primera. Tal vez jugando pudiera a su familia
ayudar...

Grande DIEGO...

(Para el más grade del mundo...)

En una villa nació, fue deseo de Dios,
crecer y sobrevivir a la humilde expresión,
enfrentar la adversidad con afán de
ganarse a cada paso la vida. En un potrero
forjó una zurda inmortal con experiencia,
sedienta ambición de llegar, de cebollita
soñaba jugar un mundial y consagrarse en
primera. Tal vez jugando pudiera a su familia
ayudar...

A poco que debutó "MARADÓ,
MARADÓ", la 12 fue quien coreó
"MARADÓ, MARADÓ". Su
sueño tenía una estrella llena de
gol y gambeta... y todo el pueblo cantó:
"MARADÓ, MARADÓ",
nació la mano de Dios, "MARADÓ,
MARADÓ". Sembró alegría
en el pueblo, regó de gloria este suelo...

(Para el nº1 del mundo)

Carga una cruz en los hombros por ser el mejor,
por no venderse jamás al poder
enfrentó, curiosa debilidad, si
Jesús tropezó, por qué
él no habría de hacerlo. La fama le
presentó una blanca mujer de misterioso
sabor y prohibido placer, que lo hizo adicto al
deseo de usarla otra vez
involucrando su vida. Y
es un partido que un día el Diego
está por ganar...

A poco que debutó "MARADÓ,
MARADÓ", la 12 fue quien coreó
"MARADÓ, MARADÓ". Su
sueño tenía una estrella llena de
gol y gambeta... y todo el pueblo cantó:
"MARADÓ, MARADÓ",
nació la mano de Dios, "MARADÓ,
MARADÓ". Sembró alegría
en el pueblo, regó de gloria este suelo...

Olé, olé, olé, olé;
Diego, Diego. Olé, olé, olé,
olé; Diego, Diego. Olé, olé,
olé, olé; Diego, Diego. Olé,
olé, olé, olé; Diego, Diego.

Y todo el pueblo cantó:
"MARADÓ, MARADÓ", la 12
fue quien coreó "MARADÓ,
MARADÓ". Su sueño tenía
una estrella llena de gol y
gambeta... y todo el
pueblo cantó: "MARADÓ,
MARADÓ", nació la mano de
Dios, "MARADÓ, MARADÓ".
Sembró alegría en el pueblo,
regó de gloria este suelo... regó
de gloria este suelo... regó de gloria...
¡¡¡Te quiero Diego...!!!

Acte de presentació de la Greda a Besalú

2007-11-20T00:16:00.000+01:00

El proper divendres dia 23 de novembre a les 8 del vespre es durà a terme la presentació de la GREDA a Cal Campaner (al costat de l’església) de Besalú. Aquest serà el primer acte de l’entitat fora de la ciutat d’Olot i encetarà les presentacions de les noves assemblees locals que han anat sorgint les darreres setmanes. A més, serà també el primer acte després de la I Assemblea Comarcal del col·lectiu, a on es van escollir els diferents òrgans de l’entitat i es va traçar un pla de treball pels propers mesos.

La Greda es defineix com una entitat que neix per aglutinar en un mateix nom i espai a joves, estudiants, treballadores i a totes aquelles persones amb sensibilitat cap a la justícia social, l’alliberament nacional i l’ecologisme. Té com a punts principals la dinamització del teixit associatiu de la comarca, la reivindicació de la cultura popular catalana entesa com a forma de vida i no com a mer folklorisme, la defensa del territori i l’esdevenir un altaveu de la gent que vol construir una comarca més viva, responsable, solidària i lliure.

L’acte està obert a tothom i comptarà amb la presència d’un portaveu de l’entitat i representants de la Greda de Besalú. Seguidament podrem gaudir d’un aperitiu per a totes les persones assistents.

I sense tu fa taaaaaaan fred! (quin cullons de fred!)

2007-11-18T05:48:00.000+01:00

Ara que la nit s'ha fet més llarga

Ara que les fulles ballen dances al racó

Ara que els carrers están de festa

Avui que la fred du tants records

Ara que sobren les paraules

Ara que el vent bufa tan fort

Avui que no em fa falta veure’t

Ni tan sols parlar

Per saber que estàs al meu costat

Es Nadal al meu cor quan somrius content de veurem

quan la nit es fa mes freda

quan t’abraces al meu cos

i les llums de colors m’il·luminen nit

i dia les encens amb el somriure

quan em parles amb el cor es el buit que deixes

quan t’aixeques es el buit que es fa a casa

quan no hi ha ningú son petits detalls

tot el que em queda com queda

al jersei un cabell llarg vas dir que mai mes tornaries

el temps pacient ha anat passant

qui havia de dir que avui estaries esperant

que ens trobéssim junts al teu costat

es Nadal al teu cor

quan somric content de veure’t

quan la nit es fa mes neta

quan m’abraço al teu cos

i les llums de colors m’il·luminen nit

i dia les encen el teu somriure

quan et parlo amb el cor ...

Aquell disc de Nadal, som novembre, però em moro de fred!!!!!!!!!!

Lliçons veneçolanes a Londres

2007-10-30T22:28:00.000+01:00

El terrible govern dictatorial feixistacomunista de Venezuela i el boig, paranoic del seu president Hugo Chàvez, van arribar a un acord amb el Govern de Londres, liderat per Ken Livingstone (Ken "el Roig") per tal de subministar petroli més barat a la immensa flota d'autobusos londinencs. Per què? Doncs el motiu és que les families amb ingressos baixos, aturats, etc. gaudeixin d'un descompte en el tiquet de bus.

Ah! i per si fos poc, en el cor de l'imperi, Nova York, doncs el mateix tirà va arribar a un altre acord (el 2006) per subministrar petroli a les llars dels més desafavorits, a un cost del 40% del preu original.

Quin paio més malvat!

Estamos en España, campeón!

2007-10-29T22:24:00.000+01:00

El passat 25 i 26 vaig fer una petita incursió a la capital de l'estat, l'avió va arribar el 25 a les 12 .00 i marxava l'endemà a les 14.00. Després d'amagar tot el que podia fer referència al meu país per tal d'evitar mals majors (menys el meu inconfusible accent) vaig enfilar cap a casa l'Arnau, després de rumiar una estona em vaig decidir a baixar a la Puerta del Sol (y alrededores) a dinar.

Com que el meu objectiu era integrar-me en aquesta ciutat em vaig posar les ulleres de sol, el polo i vaig anar a comprar l'ABC. Seguidament vaig trobar el restaurant indicat, el Taurino, ben bé al costat de la Puerta del Sol i per dinar engolia una verdura saltejada amb pernil (una mica massa d'oli), un llom ibèric amb una salsa també oliosa i, finalment, una macedonia (per fer tirar avall). Després vaig anar a la Plaza Mayor a fer un talladet i a observar la gent com passava, bàsicament guiris.

L'impressió que em va donar Madrid es que encara és molt provincià, aquí (al contrari de Barcelona) la societat civil encara està per darrera de l'estat. Es veu molt que s'hi inverteixen calers, en art, infrastructures, empreses, congressos... però de moment una part important de l'impuls sembla donat des de les institucions. Per desgràcia nostre, segons diuen, la situació està canviant i Madrid comença a tenir vida pròpia... La sensació es que volen convertir Madrid en una de les tres capitals europees (i una de les deu a nivell mundial) a base de convertir la ciutat en una urbe de 8 o 10 milions d'habitants, connectada al món (transports) i seu de gran companyies multinacionals i d’indústries punteres.

L'endemà vaig anar a l'entrevista i cap a casa, amb la sensació de voler tornar, per descobrir aquesta ciutat que, aparentment, està emergint amb molta força.

Un parèntesis a LondON

2007-10-27T13:45:00.000+02:00

Feia dies que no escrivia al blog, no per manca de voluntat sinó de temps, i es que he estat uns dies de vacances, però sense descansar gaire la veritat.

El passat 18 d'octubre vaig anar a passar uns dies a Londres, volia veure algunes exposicions i beure algunes cerveses. La ciutat em va tornar a encantar, aquest bullici de gent, aquest glomour que transmet, on els vells edificis es barregen amb les noves construccions, persones de tots colors convisquent sense problemes... Segurament una de les millors ciutats per viure-hi una temporadeta.

Només d'arribar vaig quedar amb l'Ivan i l'Anna per anar a fer unes cerveses, com no. Primer de tot vaig deixar els trastos a casa de la Mariona (que es mereix punt i apart) i seguidament ens vam entaular en un pub. I podriem dir que no ens vam aixecar fins el 23 següent, quan marxava.

El més destacat a nivell culural (no només van haver-hi pintes) van ser les visites al British Museum i a la Tate Modern. A la primera vaig poder (tornar) a veure algunes de les meves peces preferides com el Buddha esceta o algunes ruïnes de Persèpolis. També em va impactar una exposició de gravats i una exposició d'art de corea del Sud (el Buddha que mira la tele). Malauradament, no vaig poder veure amb deteniment la part dedicada a la Xina, ho deixarem per la pròxima vegada.

El Tate Modern també va estar molt bé, hi havia l'aranya gegant de Louis Bourgeois i "el terratrèmol" de Doris Salcedo (merci per la rectificació, Anna) a l'entrada. A dins em va agradar molt la part dedicada a l'art soviètic abans de l'adopció del realisme socialista i algunes obres d'autors outsiders.

Apart de l'art amb majúsucles hi havia l'art del carrer, els space invaders i les fotos màgiques del cubs de Rubik. Aquests me'ls van fer descobrir l'Ivan i l'Anna i són petits "marcians" escampats per algunes de les grans ciutats del món i la veritat es que enganxen molt, et passes el dia mirant enlaire, si en voleu veure alguns cliqueu aquí. L'altre és una exposició feta pels mateixos dels space invaders, però són imatges creades a partir de Cubs de Rubik amb la peculiaritat que per veure'ls bé necessites una càmera.

I finalment, tema Mariona, que dir-vos que no sapigueu d'aquesta crac... Doncs res, que em va acollir magnificament i m'ho vaig passar molt bé amb ella, tan al Tate, com pel Soho (ai les Cabb!!) o fent birres. Espero veure-la de nou ben aviat i des d'aquí li envio un petó immens!

I a les 5 a prendre el té... (back to London)

2007-10-17T22:11:00.000+02:00

Doncs sí, demà cap a Londres! 5 dies per esbargir-me una miqueta, veure a alguns amics i beure algunes cerveses (amb poció màgica a la butxaca per si de cas).

Ah! us deixo dues cançons sobre els carrers de Londres, trieu la millor!

Streets Of London - Ralph McTell 1975

http://www.youtube.com/watch?v=VmKMQI9mbZ8

Una altre versió ;)

http://www.youtube.com/watch?v=Mj3HBwp3cps

>> Resistència

2007-10-03T16:25:00.000+02:00

Ni l'estat espanyol, ni l'estat francés, ni el neoliberalisme... sinó aquest putu virus de la grip em té enganxat al llit!

Tastant vins amb els Tastavins

2007-09-29T15:37:00.000+02:00

El dijous passat em vaig iniciar, seriosament, en el món del vi. Això no vol dir que em poses dintre una bota i anar mamant, ni que em vaig beure una quantitat de vi insuperable, al contrari, vaig anar al meu primer sopar dels Tastavins. Aquesta, és una associació olotina que es dedica a tastar vins (i caves), a convidar algun expert i, de tant en tant, fer un sopar. Afortunadament, alguns membres de la meva família ja en formaven part i cal reconèixer que tenen un nas i uns coneixements que per un novell com jo són fabulosos, però l'empenteta final me la va donar en Meru, un amic d'Olot de tota la vida que també volia anar-hi i, un per l'altre, hi vam acabar anant.

El XXIIIè Sopar del Picadillo es feia a La Canal, un dels millors llocs d'Olot per anar a menjar i, evidentment, vaig fer tard. Només d'arribar vaig anar directe cap la cadira que en Meru i el meu pare m'havien guardat, sense mirar gaire a ningú i intentant no tallar el noi de Can Raventós que ens explicava les excel·lències del seu cava. El cava era un Raventós i Blanc-Gran Reserva de la finca 2003 (D.O. Cava), molt bo, semblant a un vi blanc on hi podies trobar (si t'ho deien) varis regustos com de mel, confitat, torrat i altres que vaig ser incapaç de trobar.

Després de l'explicació van arribar els entrants, dels quals destacaria el carbassó amb brandada i ho vam regar amb un Viña Alberdi 200 (D.O. Rioja). El vi era molt bo, suau, "no cremava" i també hi trobaves varies aromes, però no en vaig reconèixer cap, apart de la fusta. Abans de passar al plat fort, el picadillo, ens van portar bolets de temporada, especialment bons els rovellons i "interessant classe" sobre la diferència entre cep i siureny que ens va fer el Boticari.

Finalment, va arribar l'estrella de la nit, el picadillo de la Canal. Pel que no ho sapigueu, el picadillo és carn picada de bou feta a la paella amb una mica d'all i julivert i a la Canal és el lloc que he trobat que tenen el "genero" més bo, perquè és toro de lídia, el de les corrides. A mi m'encanta, especialment si és gairebé cru. Aquest plat el vam casar amb un Atteca 2005 (D.O. Carinyena), un criança molt bo, massa fort pel meu gust, però que lligava molt bé amb el picadillo.

Abans de les copes i els cafès l'Eva, la filla del jefe, ens va fer unes postres delicioses. Un got de xocolata amb una crema d'ametlles, reducció de ratafia i altres coses que ja no recordo. En fi, que una bona nit per disfrutar del bon beure i del bon menjar. Per cert, mireu qui patrocina el restaurant la Canal!!

quan les princeses es transformen en tempesta

2007-09-29T15:28:00.000+02:00

RIMA XLI

Tú eras el huracán y yo la altatorre que desafía su poder:

¡tenías que estrellarte o que abatirme!

¡No pudo ser!

Tú eras el océano y yo la enhiesta

roca que firme aguarda su vaivén:

¡tenías que romperte o que arrancarme!...

¡No pudo ser!

Hermosa tú, yo altivo; acostumbrados

uno a arrollar, el otro a no ceder:

la senda estrecha, inevitable el choque ...

¡No pudo ser!

Gustavo Adolfo Bécquer

La foto treta del calendari de Caixa de Catalunya em va fer pensar amb la part central d'aquest poema d'en Bécquer. La foto i el poema expressen bastant bé la fúria i la passió de moltes dones...

El sopar de la Greda supera les expectatives

2007-09-24T21:28:00.000+02:00

El passat divendres vam fer el sopar de presentació de la Greda. El dia va començar accidentat perquè amenaçava pluja i vam decidir buscar un emplaçament alternatiu per l'acte, i ja ho sabeu, trucades al regidor per un espai alternatiu, avisar a la gent... A la tarda vam començar a preparar-ho tot i cap a les 7 tocades vam decidir fer el sopar al Núria. Corredisses amunt i avall per canviar les coses de lloc, fer pancartes anunciant els canvis, etc.

Poc a poc anava arribant la gent cap al Núria i s'anava emplenant. Més taules, més cadires, més coberts, més aigua, més vi... Finalment, no sé a quina hora, però amb uns cent comensals va començar l'acte polític. Un servidor va llegir el text de presentació de la Greda i, seguidament, en Xavi Sarrià ens va dedicar unes paraules d'ànim, parlant sobre la importància d'organitzar-se i de no perdre de vista mai quin és el nostre país (de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó).

Acabada la part més política va començar el sopar, excel·lent per cert (quin arròs tan bo, un 10 per en Compte i la dona!) i la gent es va anar animant, entre got de vi i got de vi. Després, un cafetó (o carajillo), ratafia i galetes van acabar d'animar l'ambient, amb més de 100 persones sopant (n'hi ha que arriben tard). Aquí molts ja salvàvem el món...

Finalment, els Alerta Sometent i en Marc Muntanya ens van oferir un recital molt ben parit de cançons d'Olot versionades (brutal l'aigat d'Olot amb versió ACDC). A més de la festa que van portar, deixaven anar certs comentaris que feien la delícia dels i les assistents. A mig concert, els Maulets van fer una rifa solidaria amb la Greda de material independentista que va guanyar, curiosament, un maulet...

Cap quarts d'1 van acabar i en Guillem va fer de DJ un ratet mentres anàvem recollint. Finalment, vull destacar l'ambient que es va crear (Unitat Popular a la garrotxina) i sobretot, el nivell de militància exhibit per tothom, un 10.

Per cert, deixo el manifest en un comentari.

Presentació de la GREDA [21/09/07]

2007-09-17T18:35:00.000+02:00

Greda: Escòries piroclàstiques de projecció volcànica de mides inferiors als 64 mm, incoherents, negres, brunes o rogenques. Col·lectiva: 1 1 adj Dit d'una cosa que fan diferents persones conjuntament, que afecta totes elles. Interessos col·lectius. 2 m Grup de treball, de recerca, d'opinió, etc, que actua col·legiadament amb les aportacions anònimes dels seus membres. 3 Dit d'un terme que, estant en singular, designa una pluralitat d'individus. Independentista: 1 adjRelatiu o pertanyent a l'independentisme.

Benvolguts amics i amigues,

Ens plau convidar-te al sopar de presentació del col·lectiu la Greda que es realitzarà el proper dia 21 de setembre, a les nou del vespre, al Firal d'Olot. El sopar consistirà d’un petit aperitiu, amanida variada, arrossada popular i postres de la comarca. A més, gaudirem de la presència d’en Xavi Sarrià (cantant d'Obrint Pas) que dedicarà unes paraules als assistents i hi haurà un breu parlament per a presentar el col·lectiu. Per a finalitzar l'acte, després del cafè, actuarà un grup de musica tradicional que ens cantarà algunes de Les cançons d’Olot.

La Greda vol promocionar l’autoorganització ciutadana, com a fonament per assegurar una societat amb persones lliures, responsables i solidàries. Vol incentivar i recuperar la riquesa de la nostra cultura popular catalana entesa com a forma de vida i d'expressió, i no com a mer folklorisme. Vol dinamitzar el teixit associatiu i revitalitzar Olot per tal que torni a esdevenir una ciutat activa i plena de vida. Per saber-ne més i passar una bona estona, t'esperem a l'acte de presentació del col·lectiu.

Per a confirmar l'assistència, pots adquirir el teu tiquet en qualsevol dels punts de venda o bé contactar amb nosaltres a través del telèfon o del correu electrònic:

gredagarrotxa@gmail.com

El dia 21 comptem amb tu,

Greda col·lectiva i independentista de la Garrotxa

Crònica de l'11 a Olot i Girona

2007-09-12T11:51:00.000+02:00

>> OLOT

Un altre any, i ja no sé quants en portem, l'assemblea de Maulets de la Garrotxa, la SEPC i la GREDA, juntament amb Estelada 2014, van organitzar l'acte de l'11 de setembre a Olot. Com sempre, sense dormir ja que el 10 és l'últim dia de festes del Tura, ens vam llevar aviat i vam començar a muntar tota la infrastructura clàssica: pancartes, carpes, l'estelada gegant, l'equip de música, l'esmorzar... i també, com sempre, adonant-te a última hora que falten coses i provant (amb èxit) de solventar-les. Durant tot el matí van passar cents de persones per la plaça rector Ferrer, moltes de les quals es van quedar a l'acte aguantant un sol de justícia.

L'acte va començar a quarts de 12 amb l'actuació musical d'en Muntanya (acordió), en Martí (sac de gemecs) i l'Edu (tambor). Seguidament va prendre la paraula un molt bon amic de Xirinacs, del qual en va fer un petit repàs històric i va lloar el seu compromís amb la lluita per la llibertat. Després es va llegir el manifest redactat per les entitats organitzadores, on es va posar especial èmfasis en el concepte de la Cataluya-colònia, el record dels 300 anys d'ocupació dels Països Catalans i els 300 de resistència del poble català i la necessitat de bastir noves eines, obrir nous espais que ens permetin arribar a la independència. Finalment, es va cantar els segadors i es va fer un brindis per la Terra Lliure.

>> GIRONA

Després d'anar a dormir una estoneta vaig enfilar cap a Girona a on havia quedat amb en Vila per assistir a l'acte polític, a la mani i al concert. Aquest any, van participar als parlaments un col·lectiu amazigh, que ens va recordar l'opressió que pateix el seu poble i va animar a tothom a participar de la reconstrucció nacional del nostre poble. També va participar un representant de NO A LA MAT que ens va animar a defensar el territori i va donar les gràcies a la CUP i a Maulets pel seu suport incondicional. A nivell antirepressiu van parlar una noia del comité de suport a la Núria Pòrtules i una altre de l'escamot Dixan. Finalment Maulets, amb una cantona posada en escena, va fer el seu parlament, reclamant a les joves que s'ha de lluitar cada dia i que el combat ens apropa a la victòria. Finalment la CUP va fer el seu parlament repassant els nuclis nous que s'han obert a comarques de Girona, un exemple clar de l'avenç de la Unitat Popular, i també va fer una crítica als partits polítics tradicionals, que es venen per un plat de llenties.

Després de la cantada de la internacional i dels segadors per part d'en Titot, va començar la mani. El lema d'aquest any era "amb la Unitat Popular, construïm els Països Catalans", i darrera de la pancarta es van aplegar més de 1500 persones. Cal destacar l'alta presència de cotxets i nens petits (seguint l'exemple irlandès), fet molt comentat per tothom.

La mani va recórrer les ciutats de Girona amb molta animació i amb un seguit d'accions que van provocar els aplaudiments de tothom, com per exemple despenjades de pancarta, accions amb pintura contra institucions espanyoles i la crema simbòlica de la MAT i de l'TAV.

Finalment hi va haver el concert d'Aramateix i de Ned Flanders, als quals no vaig assistir en la totalitat perquè a Olot es ballaven els gegants. Per acabar, només recordar que el proper 13 ve el rei a Girona i que l'esquerra independentista ha convocat diversos actes de rebutja, com es pot llegir a la següent pancarta.

11 de setembre [OLOT]

2007-09-03T21:51:00.001+02:00

5 dies per entrar a Matrix

2007-09-03T21:20:00.000+02:00

Per les festes del Tura cada any una criatura,
per les festes d'Olot cada any un borinot!

Ja són aquí, falten pocs dies. Això es nota en l'ambient, a la feina comença a ser el principal tema de conversa, et saludes amb la gent amb un mig somriure i dius "i per festes, què?", resposta unànime "bufff". La setmana passada totes i tots esperàvem que arribes Santa Sabina perquè és quan surten totes els actes, fins al moment tot eren especulacions, presumptes "enterats" que sabien... però apart dels grups (realment el que menys m'importa) tot estava bastant a l'aire. Això era particularment cardat pel grup de gent que muntem el birracrucis, ja que no ho volíem fer coincidir amb la turinada ni amb el correfoc.

Finalment la cosa queda així: el divendres hi haurà el birracrucis (heu de pillar bitllet per anticipat, ja que aquí no es comparteix el mam, tenim set), el dissabte correfoc i correbou, el diumenge la turinada i el dilluns final de festa. Com veieu aquest any dura pocs dies, però intentarem gaudir-los intensament. Segurament molts no podrem fer tots els dies ja que hi ha exàmens, feina, compromisos... personalment, el divendres el viure (amb el mòbil parat) a l'exili barceloní, però arribaré el dissabte per obrir barraques.

A nivell d'activitat política, la campanya de Maulets durà a terme una ambientació dedicada sobretot al tema de les drogues i a lluites vàries. Apart, l'11 al matí tindrem feineta, amb l'acte clàssic (mireu la imatge del lateral) i amb tota la ressaca acumulada, que haurà de resistir fins després de la mani de Girona. Per la seva banda, la Greda Col·lectiva i Independentista, repartirà propaganda del seu acte de presentació del proper 21 de setembre.

Doncs au! Us espero a totes i a tots per festes!

Al fossar de les moreres

2007-08-16T16:35:00.000+02:00

Avui, amb tota la camarilla masculina verda i amb flexure, hem anat al fossar de les moreres a dir el "penúltim" adéu amb en Xirinacs. M'he quedat sorprés de la quantiat de gent que hi havia, tinguent en compte que era dia laborable i en ple mes d'agost.

Allí ens hem reunit gent de totes les edats i de més d'una ideologia diferent, però totes amb un fort sentiment independentista. Alguns també hi han anat perquè tocava i no s'han donat per al·ludits amb les últimes paraules de l'exsacerdot (llegeixis els polítics).

Mentre estavem per allà al fossar m'ha vingut al cap un poema preciós, sobre un avi i un net que enterraven els cadàvers dels catalans caiguts en el setge de Barcelona del 1714...

Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell los mata i jo els enterro -
lo fosser deia, enfondint.

Quin vellet lo fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.

Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, l'aliè, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.

Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell lo seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant ambdós alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l'ànima trasbalsada
lo vell cavava amb fatic.
Los fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
si se'n gastava de plom!

Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en al seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
vet aquí què n'haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al trono reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?

I així dient, lo vell plorava,
i ofegava amb lo seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.

Que aquell fill... taca afrentosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i va vendre's al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant lo plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot lo cor.

Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal...!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per ço el pobre vell plorava
com si cavés lo clot seu,
i tot cavant, mormolava:
- Si sigués... no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs los clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
los morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.

- Bé en tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
- Mes, al fossar - respon l'avi -
no hi hem d'enterrar ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.

Conec bé de quina banda
són los morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
lo botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per aqueixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.

I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint tot just lo llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Ai, pobreta Barcelona,
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.

I a rengleres, a rengleres
los van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
los d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
lo lleial amb lo traïdor!

De sobte, l'avi es fa enrera
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s'esparvera,
que, de l'esglai, resta mut;
contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res lo llavi;
a tots dos los sembla agravi
lo mot que han de pronunciar.

I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang de son fill, al puny.
- Oh - al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu -
Mira'l, Déu n'ha pres venjança
Duu el vestit de l'host de França...
i és lo teu pare, fill meu!

I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
- Lo seu crim dels bons l'allunya,
fou traïdor a Catalunya.
- A on l'enterrem? - A FORA!!.
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

... perquè jo sóc en vosaltres, amics! (i nosaltres amb tu, amic Xirinacs)

2007-08-12T11:20:00.000+02:00

Aquesta nit no havia sortit de festa com tants altres caps de setamana, molts amics de vacances, un plan que no acaba de fructificar... Tot plegat em va fer decidir per mirar "l'apassionant" Sevilla-Madrid, però a mig partit vaig ensopegar un documents sobre els castellers. I em vaig quedar badant, mirant des de tots els angles possibles com s'aixeca un castell o bé quan fa llenya, una bona metàfora del nostre país, sense unitat i totes fent força mai aconseguirem aixecar el castell.

Doncs aquest matí, amb el cervell ben clar, m'he decidit anar a la piscina a fer una mica de fronton i la fotosíntesis ritual, abans però, he anat a mirar les notícies al vilaweb i he llegit la notícia de la mort d'en Xirinacs. M'he quedat de pedra, com un país tan petit i escàs de personatges dignes s'ha permés el luxe de perdre aquest lluitador?

Aquest personatge l'havia conegut, primer de tot, quan va fer l'assentada davant la generalitat de Catalunya per demanar la llibertat dels Països Catalans i després havíem coincidit en alguns actes més, l'últim en un dinar organitzat pel CIEMEN el dia que va venir en Gerry Adams a Barcelona.

Per mi en Xirinacs era un home "il·luminat", en el bon sentit de la paraula, una persona que deia les coses tal com eren, sense buscar subertfugis ni amagar cap mot en benefici de l'estètica. Segurament aquest to "directament utòpic" el presentava a la societat com un "rarae avis", però més que menys respectat per tothom, ja que ningú li podia recriminar manca de coherència o d'haver abandonat el seu discurs en pro d'una vida més acomodada. Sense voler era un exemple per tots aquells que volem canviar el món i dels que diuen que el volen canviar.

Encara recordo quan vam fer la campanya per demanar la seva llibertat, després de declarar-se, com a persona pacifista, amic d'ETA i Batasuna amb aquestes paraules: "(...) Els alemanys deien terroristes als maquís que defensaven França, els francesos després els van dir herois. Els francesos tractaven de terroristes els algerians perquè lluitaven per Algèria i desprès els algerians els han fet herois. Aquests que estan enterrats aquí (al fossar de les moreres) son els nostres herois. Si els enemics s'entesten en dir que són terroristes, doncs nosaltres també som terroristes. Macià, en la introducció de l'estatut d'autonomia de 1931 deia: tan de bò que no faci falta exèrcit. Era no violent de cor, tot i ser militar. Però si necessitem exèrcit que només sigui defensiu, qui sigui només per defensar allò que ens han pres. És molt diferent un exèrcit ofensiu que un exèrcit defensiu. Aquestes paraules de Macià no tenien res a veure amb les d'aquelles persones hipòcrites, de vegades fins i tot bisbes (fora de quan guanyà en Franco) que diuen que s'ha de negar la violència vingui d'on vingui. Són hipòcrites, són hipòcrites. Gandhi deia que el no violent no pot tractar amb neutralitat les parts d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta. Però declaro aquí i ho dic ben alt, per si hi ha algun policia o algun fiscal: em declaro enemic de l'Estat espanyol i amic de la ETA i de Batasuna. (...)" Tot una declaració de principis de la més pura no violència entesa d'una forma intel·ligent.

Ha marxat tal com va arribar, íntegre, ple de vida, donant exemple, amb ganes de subvertir l'ordre establert per crear uns Països Catalans lliures en un món on regni la justícia per totes i tots. Aquí us deixo les seves últimes paraules:

En ple ús de les meves facultats
marxo
perquè vull acabar els meus dies
en la soledat i el silenci.
Si em voleu fer feliç
no em busqueu. Si algú em troba li prego que,
estigui jo com estigui,
no vulgui ell pertorbar
la meva soledat
i el meu silenci.
Gràcies!

ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007

EL MILLOR HOMENATGE, LA VICTÒRIA!

PD. no haurà marxat de vacances, com l'Ovidi?

I com estan els de Papua Nova Guinea?

2007-07-26T18:14:00.000+02:00

Left behind by Asia's rise

Jul 19th 2007 | PORT MORESBY
From The Economist print edition

Nature has dealt this poor Pacific country a tough hand. Even so, reformers have already shown how it could be doing much better

SO FAR Papua New Guinea has had a fairly successful election. A few people have been shot or hacked to death in political squabbles, vote-buying has been rampant and there have been reports of ballot-tampering. But it has gone better than the previous, chaotic election in 2002. Voting across the sparsely populated country of 6m people began on June 30th and, extended when bad weather hampered the movements of election officials, went on until the middle of this month.

Voters in PNG mostly cast their ballots for local personalities. So another mixed-bag coalition, bolted together after fierce haggling, seems likely. It will be weeks before the country knows what sort of a government it has chosen. Unless reformers have a strong hand, the country faces more of the economic and social stagnation it has suffered since gaining independence from Australia in 1975.

Sir Michael Somare, who was prime minister at that time, returned to power in 2002. As he seeks a further mandate, he can boast of much-improved public finances, increased economic growth, and falls in inflation and interest rates. Two rivals for the prime ministership—Sir Mekere Morauta, who held the job in 1999-2002, and Bart Philemon, whom Sir Michael sacked as finance minister last year—say it was their reforms that laid the foundations for economic recovery. Sir Michael's critics also say that public services are at least as dysfunctional and graft-ridden as five years ago.

The economy has been stronger of late but since independence PNG has done shockingly badly, while most of its Asian neighbours have enjoyed rapid development. In 1975 the country was richer than its neighbours, as measured by GDP per head. But as theirs grew sharply, PNG's stagnated, on a combination of weak economic growth and a rapidly rising population (see chart). Manufacturing and service industries remain stunted, leaving the country heavily reliant on mining and plantations. Little of the wealth from these trickles down to ordinary people, most of whom still live from subsistence farming, supplemented by a few meagre cash crops.

The country has many joined-up problems but few joined-up solutions. High crime deters investment and tourism. Partly because many parents struggle to pay the fees, school enrolments are low, meaning poor productivity. Some mothers prostitute themselves to help pay school fees, helping HIV infection spread rapidly. This is hard to curb because nurses do not want to work in poor remote areas, since their children cannot get a good education there. Teachers in turn resist rural jobs because of the lack of health care.

Nature has dealt PNG a tough hand. The country is prone to all sorts of disasters—earthquakes, volcanic eruptions and tsunamis. Many of its people until recently lived in isolated small groups in the highlands, only being “discovered” by the outside world in the mid-20th century. One result of this is an astonishing diversity of traditions and languages (of which there are reckoned to be almost 840). Another is clan rivalry, which often turns violent. All this makes PNG a paradise for anthropologists but hell to govern.

Sir Michael sees himself as the father of PNG's independence—he has even put himself on the 50-kina banknote. He argues that, given its natural and historical handicaps, the country cannot develop at the speed that outsiders expect of it. He talks with pride of being a “great chief” in his home village. His people there rely on him to provide for all their needs. In return they offer their loyalty. Likewise in the country as a whole: the Westminster system has been “adapted” to local traditions, so members of parliament are given state money to distribute as they see fit in their home districts. Outsiders who call this corruption or patronage-politics “don't understand our culture.”

For the prime minister, it will be perhaps 15 years before PNG can afford free basic education, as his opponents are promising. Having cut the public-debt burden, Sir Michael does not want to take on new loans, even ones on easy terms, to improve the country's degraded infrastructure and public services: “We will develop in our own way,” he insists.

AFPSchool's out

Australia, still by far PNG's largest donor, has recently been sending administrators to help run the government. For a while it sent policemen too, to tackle the raskols (armed robbers) who infest the country's highways. But they were sent home after their presence was ruled to be unconstitutional—though the real motive, some say, was that Australian police had traced some corrupt schemes back to people high up in government. Frustrated at the corruption and incompetence in PNG's bureaucracy, Australia has been gradually exerting more control over how its aid is spent, funnelling an increasing share of it through local churches and charities.

PNG has the land and climate, and its people the horticultural skills, greatly to boost its agricultural output. With its pristine beaches and jungles, it could be a tourist destination to rival Bali. The high crime rate is a big deterrent to both: coffee growers risk being robbed on the way to and from market, and foreign embassies warn their nationals to think twice about spending their holidays there.

However, an even bigger disincentive to all types of economic development is that everything in PNG is too expensive, does not work, or suffers both these flaws. Electricity, telephone and internet services, in particular, suffer regular outages. The government continues to own and mismanage utilities that would be better off private. The International Monetary Fund reckons that, with reforms, annual growth of 7-8% is possible. But Sir Michael seems too wedded to his traditions to allow that to happen if he is re-elected.

El far east

2007-06-14T12:01:00.000+02:00

Us imagineu un president que arriba al poder amb el suport de la gent a qui diu que vol atacar, amb un passat gris, sense una gran fortuna, forjat dins els aparells del poder (i no és en Montilla), etc. Un país amb una crisi que l'ha portat a perdre més de la meitat del PIB en 5 anys, una població amb decreixement, controlat per unes poques famílies, amb enyorança per un perdut passat "imperial", endeutat fins a les celles i amb un arsenal de més de 20.000 caps nuclears? Doncs sí, aquest país és la Rússia dels anys noranta i el president, Vladimir Putin, l'home que l'ha conduït amb mà de ferro (?) durant aquest segle XXI.

Rússia en la era de Putin; Carlos Taibo; Editorial Catarata; Madrid 2006.

Aquest llibre, realment interessant, ens explica els avatars i la vida d'aquest personatge podríem dir que mediàtic, però que en definitiva és un gran desconegut per la majoria de la població, no tant sols per la seva persona sinó per la controvèrsia entorn de la seva obra política. A més, hem de recordar que l'any que ve hi ha presidencials a Rússia, en les quals ell no es pot presentar, i que per tant aquest llibre és com el primer balanç de l'era Putin que ens pot ajudar a entendre els sorprenents episodis que, segur, veurem en breu.

Segons la historiografia occidental, els darrers anys de Rússia s'han caracteritzat per una bonança econòmica sense precedents des de la seva entrada al món capitalista, conduït amb una mà de ferro pel seu president, Putin, basada en la concentració del poder (televisions, regions, parlament...) a les seves mans . Doncs el que fa aquest llibre és intentar posar en interrogants aquesta afirmació i generar noves preguntes cap al lector.

Segons l'autor (i de forma certa), Rússia ha experimentat aquest creixement econòmic exclusivament gràcies a l'augment del preu de les matèries primeres i no pas per un canvi en l'estructura productiva del país. A més, aquest creixement no ha servit per atenuar els conflictes socials latents, sinó el contrari, ja que s'ha seguit amb la política de privatització de l'economia i especialment dels serveis públics, sumint en la misèria una quantitat important de ciutadans (especialment gent gran).

Pel que fa a la política, Putin va fer un intercanvi amb els oligarques russos (els que de debò tallen el bacallà i l'únic contrapès real del president) que a canvi de no revisar la forma (il·legal) com s'havien enriquit durant els anys 90 ells no es ficaven en política, desmuntant la teoria del seu poder absolut. Els que no van seguir les normes van ser expulsats (Berezovsky) o empresonats (Jodorkovsky), amb l'ajuda directe i indirecte dels altres oligarques (els quals es van quedar amb part del botí). Apart, Putin s'ha envoltat d'homes provinents de la KGB (com ell) o de Sant Petersburg (on desenvolupa la seva vida política), creant un nou nucli dur de poder, desplaçant a la "família" Yeltsin. Finalment, comentar que ha anat minant el poder de les regions, però més a nivell teòric que real.

La seva política exterior s'ha marcat per un seguidisime als EUA (esperant treure'n alguna cosa), amb alguns cops de cua, intentant aparentar l'antic poder soviètic especialment cap a les ex repúbliques. Evidentment la guerra de Txetxènia també ha estat capdal en aquest sentit, buscant sempre la complicitat internacional, afavorida pels atacs de l'11 S.

Hi podria haver molts altres temes per comentar, com el paper de les forces armades, la guerra a Txetxènia, el control dels mitjans de masses, la construcció d'una aparent hegemonia política (creada per la manca "incentivada" de rivals), etc. Però ja seria massa llarg.

De l'esperança al desencís

2007-06-11T19:50:00.000+02:00

Aquest cap de setmana he acabat de llegir un altre llibre d'edicions El Jonc, sobre la transició política als Països Catalans bastant interessant. Aquest està escrit per varis autors com en J. Fontana (professor de la Pompeu), en J. Guia i en C. Sastre (militants històrics de l'independentisme), en M. Crespí (ex militant de l'OEC) entre d'altres.

De l'esperança al desencís, La transició als Països Catalans; Varis autors; Col·lecció Muixeranga; Edicions El Jonc; Barcelona 2006.

Aquí, cada autor ens dona una perspectiva personal sobre un tema concret de la transició a l'estat espanyol. Aquests temes van des de perspectives històriques, els rols dels diferents agents, la qüestió nacional, el paper de l’independentisme i de les organitzacions revolucionàries, la lluita armada... Per tant, ens en podem fer una visió bastant completa, tenint sempre en compte que la visió dels autors és subjectiva i aquests autors tenen una determinada ideologia que marca el seu enfocament. Personalment trobo bé que aquesta "parcialitat" perquè tenint en compte que cap aproximació és neutra i que aquests punts de vista estan, massa sovint, obviats a favor d'una història oficial institucionalitzada, ens permet tenir una visió més completa d'aquest període històric.

Un punt crític del llibre és que malgrat el títol faci referència a la totalitat de la nació que va des dels Pirineus fins al riu Segura, a la realitat és bàsicament la transició política al principat de Catalunya i deixa la resta del país en un segon terme.

La idea central que m'he fet d'aquest llibre és que la transició (o millor dit, evolució) espanyola va ser barroerament manipulada, menys programada del prevista, plena de traïcions i claudicacions i que "l'atado y bién atado" no va ser una frase ni banal ni buida de contingut.

La transició va estar manipulada a molts nivells, però és interessant observar que tant des de la dreta (PP, CiU, PNV...) i des de l'esquerra (PSOE, IU...) se'ns ha intentat vendre un discurs oficial, on el protagonsime de la transició ha estat en mans de quatre polítics il·luminats (Suàrez, Gonzalez, Fraga, Roca, Carrillo...) que van decidir "salvar-nos" de les urpes del franquisme. Quan a la realitat el moviment va venir des de baix (sindicats, organitzacions veïnals, estudiants, obrers...) que demanava una autèntica ruptura i, al qual, l'establishment franquista i els de la poltrona antifranquista van haver de fer front. Perquè no podem oblidar que els "dirigents" de l'oposició, en comptes de recolzar a les organitzacions i al moviment en contra de la dictadura, es van dedicar a pactar amb el règim per evitar que s'anés massa lluny. O sigui allò de moure-ho tot per no acabar movent gaire res. L'afirmació pot semblar exagerada, però si mirem bé veurem que no va haver-hi cap judici contra els genocides, que els poder fàctics (exèrcit, església i patronal) van seguir als seus llocs i que els polítics franquistes, en el millor dels casos, van quedar relegats a una sucosa jubilació.

En el cas català, aquestes traïcions van quedar ben paleses en l'Assemblea de Catalunya. Aquest era un òrgan del qual participaven tots els agents antifranquistes i persones a nivell individual, protagonista de les majors mobilitzacions contra el règim. El seu programa era de mínims, el clàssic llibertat, amnistia i estatut d'autonomia. Però si ens mirem bé la història veurem que aquests no es van mai aconseguir del tot, les amnisties van ser parcials (especialment contra els independentistes), la legalització també (els partits independentistes es van legalitzar més tard, quan el pastís electoral ja estava repartit) i la reclama de l'estatut del 1932 com a pas previ a un procés d'autodeterminació va quedar amb el patètic estatut de Sau (del qual l'actual n'és el fill bastard, altre vegada...). L'Assemblea de Catalunya es va liquidar quan els partits i organitzacions pactistes es van poder presentar a les eleccions i van tenir les seves poltrones assegurades, abandonant la societat civil. A més, per tal d'assegurar la seva defunció es van encarregar d'escampar (amb calers provinents dels àrabs, del alemanys, americans...) que el procés era irreversible, que o s'acceptava allò o res... el discurs de la por i del pla únic (no us sona el mateix argument amb el tema de l'estaut, de la constitució europea...?).

En fi, un bon llibre per acabar d'agafar la mala llet necessària per engegar a prendre pel sac els nostres polítics ("y sus allegados") que fa tant que se'ns pixen a sobre i diuen que plou!

És el desig de recobrar la nostra llibertat...

2007-05-31T21:06:00.001+02:00

Avui començaré una altre secció, la dels llibres. A partir d'ara intentaré fer una petita ressenya de cada llibre que trobi interessant. Espero ser constant... (em conec massa!)

Doncs això, ahir vaig acabar el llibre Cròniques, un recull d'articles de'n Manuel de Pedrolo. Primer farem una petita ressenya...

Cròniques. Manuel de Pedrolo. Col·lecció Muixeranga. Edicions el Jonc. Barcelona 2007.

El llibre està dividit en dues parts, la primera, titulada Cròniques colonials, són articles escrits al Diario de Barcelona i la segona, Cròniques d'una ocupació. Ambdues parts estan escrites a principis de la dècada dels 80's. El context en el qual estan escrites és molt determinat i condicionen d'una forma total els escrits. Estem parlant de pocs anys després de la transició, on alguns sectors de la societat (sobretot els mes combatius durant el franquisme) han vist com els seus somnis han s'han esvaït per culpa d'uns polítics que van pactar amb els franquistes i van traïr moltes de les aspiracions populars (recomenable llegir "La traïcio dels líders" de'n Xirinachs).

En Manuel de Pedrolo parteix d'un anàlisi de la realitat del seu entorn i del seu país (els Països Catalans) per tal de criticar amb una fermesa i, al mateix temps amb una gran ironia, el seu temps i especialment la classe política catalana i l'espanyola.

El seu estil és molt original. Parteix d'una situació cotidiana, d'una notícia... i a partir d'aquí comença articular el seu discurs, amb una minuciositat de periodista. Les seves millors armes són la ironia (més val riure que no pas plorar) i la forma com juga amb els mots, la manera com d'una forma súbtil et comunica els seus punts de vista és sublim.

Els temes principals de les cròniques són el colonialisme que patien (i pateixen) els Països Catalans, la crítica als polítics catalans que poc a poc han anat cedint en l'ocupació espanyola, i els estaments espanyols, com en el dia a dia intenten deixar la cultura catalana arraconada en el seu propi país, en una situació de malaltia terminal.

El punt feble del llibre és, potser, que és massa repetitiu. Hem de pensar que Manuel de Pedrolo va escriure això durant molt anys i llegir-ho d'una tirada pot arribar a esdevenir repetitiu. També és interessant el nivell de reflexió que fa, absolutament allunyat dels columnistes acutals, diguent les coses clares, però amb un regust d'ironia que et deixa amb aquell somriure trist, rabiós i pensatiu, però ple d'esperances.

"És el desig de recobrar la nostra llibertat, és a dir: una llibertat no pas inferior a la que gaudeix qualsevol altre poble que disposa políticament d'ell mateix. No es tracta de bastardejar ningú, d'arrabassar identitats ben establertes. Es tracta d'assumir la pròpia sense haver de discutir-la."

Una turinada especial

2007-05-26T18:23:00.000+02:00

A Olot per festes (i fora de temporada també) tenim la sana costum de fer la turinada. Això consisteix en una espècie de recorregut per diferents bars d'Olot i on es realitza una parada tècnica en cada un d'ells, per tal de fer el "respostaje". Doncs a Beijing, al final, semblava una mica això, una processó per diferents establiments que tenien en comú l'alcohol, la poca llum i música, amb la peculiaritat que la majoria obrien bàsicament de nit (Den, apart). Per tant m'he decidit a posar per escrit aquests locals, perquè si algú vol córrer per allà tingui una mica de noció de l'oci nocturn.

Primer de tot vull aclarir que jo em vaig moure sobretot a la zona est, entre el segon i tercer anell (com les rondes), més enllà d'aquí és Mordor (Hèctor dixit), per tant em vaig perdre tota la zona dels llacs i d'altres. Segon, posaré els noms en Pinyin, el sistema de transcripció fonètica xinès però amb accent de Beijing (com s'ha de dir els taxistes) i ho dividiré per zones. Per últim, dir que he seleccionat els que per mi van ser els millors llocs i sobretot aquells que recordava el nom i/o la direcció.

Porta nord de l'estadi dels treballadors (Gong ren bei mer)

Mix: Aquest està ben bé a la porta. Està bé a partir de les tres. Força pijet i no barat. Sempre força ple, animadet i força xinesos.

Nanjie i Red Ball: estan a davant de la porta, l'altre costat de carrer, has de passar una entrada i arribar a un espai obert (sí sí, al mig de la ciutat!!!). Molt barat (un euro el cubata), ambient més fiestero i molt d'occidental. Bon lloc per anar a fer els primers beures. El Red Ball està al costat i és on es juga una de les lligues de futbol aficionat. Hi han més locals, destacant una sala de concerts rollo alternatiu, però has de pagar entrada.

Alfa: sortint de la porta d'entrada d'aquesta zona, mirant l'estadi, vas a mà esquerra i el primer trencant amunt (a l'esquerra). Local fashion, remodelat, festes puntuals (anys vuitanta els divendres?), força barat (cubata 2.5€), ambient variat i amb més occidentals que autòctons. Fins a les 3 i pico.

Porta oest de l'estadi dels treballadors (Gong ren xi "mer")

Hi ha una renglera de discos, totes son fashions, cares i pijes, però son un bon lloc per acabar la nit el dia que vas de sofisticat. Molta xinesa boja i autòctons amb pasta. Destacaríem el Cargo i el Baby Face.

Sanlitun

Aquest és el lloc de festa de referència i on hi ha la majoria de bars, sobretot freqüentats per occidentals. Pots trobar-hi de tot.

Blue, Cheers, China Dolls: Aquests estan situats a un carrer del costat i tots al mateix edifici. El Cheers està bé per anar a fer una birreta, no és barat, parlar o fer un billar. El Blue és més rollo Chill out, sofas i tal. Música més fluixeta, però amb zona per ballar. Bon lloc per sí ja tens el rollet fet i vols xerrar. La drift surt a compte. El China Dolls és un dels meus preferits, és car (cubata 6 o 7€), música tecno, molta genteta ballant. Adient per acabar la nit.

Kai: bar situat prop de l'edifici anteriorment anomenat i un altre dels preferits. És un local de dues plantes, la de dalt amb sofàs i la de baix per beure i/o ballar. Música bona i variada, genteta ballant els findes i sinó pots fer una copa a baix. Barat (cubata 1€). Alguna xinesa boja també...

China Girls: situat a davant de l'edifici, no pensar malament amb el nom. Està bé perquè és barat i pot ser un bon lloc d'aprovisionament, però res de festa!

Browns i Salsa Caribe: a davant del carrer de Sanlitun veureu un edifici que posa Pacific Blue, doncs per allà dins del "complex". Bars carots, però amb marxa. Al Browns hi ha molta barreja i fan el dia de les dones, que no paguen, per tant és interessant anar-hi amb alguna pq tu tampoc pagaràs! Música que està bé. El Salsa Caribe és l'ambaixada sudamericana a Beijing. Els fills i filles dels representants van allà a ballar reggeton (i cullons com ballen!).

Chao Yang Gong "Yuer"

Black Sun: està a la porta est (Xi "mer"). Lloc per fer unes copes abans de sortir o quan surts de classe (està al costat de la meva acadèmia). Ni car ni barat. Molt d'occidental.

2 Kollegas (liang ge pengyou): una perla situada a Chaoyang Gong "yuer", 21 Liang ma qiao, a dins d'un d'aquells autocines. Que el taxi us deixi a dins i està a l'esquerra. Local acollidor, barat i que sobretot pots escoltar (i veure) música en directe. Rollo underground i de música experimental. Hi trobes el prototip "cinemes verdi" ulleres negres i gruixudes de pasta, converses psicoestètiques... Preus molt raonables.

Bars canalles

Maggies: situat a Ritan gong "yuer" nan "mer". Aquest és un bar d'aquells, però que està bé per anar-hi a fer una birra cap a les 2 a 3 (més tard no gaire res). Has d'esquivar a les noies, pq sinó acabaràs pagant unes quantes copes de més!

Den: Al Gong Ren bei "mer", entre la zona del mix i Sanlitun. L'embaixada mongola... El lloc on acabes cada nit per fer l'última perquè està obert 24 hores. Una experiència.

Les discos s'ha de pagar, però sempre pots regatejar una mica i si hi vas amb noies, doncs dir que si no entrem tots no entra cap (a la majoria de llocs les noies ho tenen gratuït).

Au, diria que ja està. Per més detalls, aneu-hi i comproveu-ho!

Bollywood a Goa

2007-05-21T19:10:00.000+02:00

Després de passar per Mumbai i haver actuat en una telenovel.la d’éxit i tastat què se sent siguent famós, vam decidir que el món cinematogràfic ens pertanyia a tots. Així que vam anar per feina i en poc temps vam tenir llest un guió per un film que no tenia pèrdua. Si amb allò no triomfavem, no arribariem mai més enlloc. Vam esperar a trobar uns decorats envejables, quan els nostres ulls els van reconèixer vam prèmer el gatell i vam començar a rodar.

Desgraciadament a Goa, a part d’uns bons paisatges també hi han uns còctels explèndits, un marisc econòmic i un relax i unes ganes de no fer res que van aconseguir tirar per terra la nostra magna obra mestra. Aquí podeu disfrutar dels primers i únics minuts. La imatge no és molt bona ja que per poder-la penjar he hagut de reduir la qualitat. (Només afegir que mentre es rodava l’últim pla, l’Anna, calçada, es va introduir en un camp de bardisses i en Ritxi, com tot actor bo, descalç, no va parar de seguir-la fins que el director va dir: talleu).

*extret del blog arratrassats.blogspot.com

Aquest 27 de maig, VOTA CUP!

2007-05-16T18:24:00.000+02:00

Manifest Nacional de la CUP

El proper 27 de maig el poble català sota administració espanyola està convocat a eleccions per tal d’escollir els representants polítics més propers a la seva realitat diària: els regidors i regidores.

La professionalització de la política ha comportat la creació d’una elit social nova, l’anomenada classe política, cada cop més allunyada de la realitat social a la que pretén representar, fomentant la desmobilització popular i limitant la participació ciutadana a unes convocatòries electorals on, any rera any, augmenta l’abstenció. Aquesta mateixa classe política ha renunciat a la defensa dels drets nacionals del nostre poble, esdevenint un instrument al servei dels Estats espanyol i francès.

Alhora, l’augment de les desigualtats econòmiques i socials ha esdevingut la principal conseqüència de la globalització del liberalisme més salvatge, el que ens presenten com a model econòmic inqüestionable. Aquest model econòmic té molt a veure amb el fet que durant els darrers anys, i arreu dels Països Catalans, s’està intensificant la destrucció del territori mitjançant un creixement urbanístic salvatge i la imposició d’infraestructures alienes als interessos de la població.

Avui dia, al nostre país se li presenten grans interrogants de cara al seu futur. Sota el paraigües del principal model econòmic mundial, les administracions públiques, i els partits que les han gestionat, han portat a aquest país a un carreró sense sortida.

Davant d’això, cal adoptar una sèrie de mesures encaminades cap a una transformació de la societat actual:

Es fa més necessari que mai que des dels municipis es lluiti per a garantir un desenvolupament econòmic, social i territorial sostenible que, lluny d’accions mediambientals aïllades, tingui com a referència un model de territori equilibrat globalment, per tal d’aconseguir una millora real en la qualitat de vida de la majoria de la seva població compatible amb el tractament respectuós amb l’entorn natural.
Polítiques municipals en defensa del conjunt de les classes populars, i especialment de les classes socials més desfavorides pel sistema dominant.
Un model basat en l’aprofundiment de la democràcia participativa, com a eina indispensable per fer de la nostra societat una organització respectuosa amb la voluntat popular i en dinamitzar el teixit associatiu i promocionar l’autoorganització ciutadana, com a fonament per assegurar una societat amb persones lliures, responsables i solidàries.
Fer dels municipis un dels principals motors en la construcció nacional dels Països Catalans, tot promovent polítiques en defensa de la llengua, cultura i identitat nacional partint sempre de la integració, la cohesió social i el sentit de comunitat. D’altra banda, cal un ferm compromís dels ajuntaments i dels seus representants en la defensa de l’exercici democràtic del dret a l’autodeterminació.

Per tot això, i perquè pensem que tant els ajuntaments com els representants municipals han de tenir un paper clau en la construcció d’una societat catalana plenament lliure i solidària, VOTA les CANDIDATURES D’UNITAT POPULAR.

300 anys d'ocupació, 300 anys de resistència

2007-05-09T23:46:00.000+02:00

Després de 300 anys de la derrota d'Almansa, el País Valencià (i alguns "polaquillos") va tornar a sortir el carrer per reivindicar que no estan morts, que ni després de la suau eutenàsia a la qual els va sotmetre el PSOE (o PSPV) i de la tortura permanent del P.P. estan vius, i més vius que mai. Fa anys que baixo pel 25 d'abril i realment no ho havia vist mai. Gent, gent, gent, mainada, families senceres, joves, avis... tothom era allí. Jo, evidentment, encantat de retrobar a tantes conegudes i disfrutant d'aquell moment. 75000 persones diuen els organitzadors i 6000 la policia. Si tenim en compte que de manis n'he anat a unes quantes, n'estic segur que ens acostem a la xifra dels 75000, pq estava al nivell de les manis antiglobi. A més, amb una mica d'autobombo, Maulets va reunir segurament el bloc de gent més important, amenitzat amb dolçaines, timbalers i les impressionants accions "made in horta", com les despenjades de pancarta, un mural immens al BBVA, o tancant les immobiliaries que trobavem pel camí.

Apart, al matí, les organitzacions de l'independentisme combatiu, com maulets, van fer una mani a Xàtiva on es van concentrar unes 400 persones.

Per més info aneu a www.300anys.cat i a www.maulets.org

A comentaris trobareu una cançoneta molt bonica!

L'ultima des de Hong Kong

2007-04-30T11:25:00.000+02:00

Despres de 26 hores de tren vam arribar a Hong Kong. La partida de Beijing es va fer forca dura per mi, havia conegut molta gent i havia fet uns quants amics. La veritat es que m'havia instal.lat en una rutina que m'agradava, potser masses copes, pero aixo es podia canviar. L'ultim dia vam anar amb els de la classe a fer un berenar al parc del costat (Chaoyang) i la danesa es va enrotllar amb una ampolla de Chivas! Les altres duiem quatre cerveses i menjar. Vam estar tota la tarda menjant, bebent, rient i despedeint-nos varies vegades. Em van regalar una carta amb dedicatories molt mona i alguns records, com una estatueta dels bolivians, un anec de d'un conte danes i uns pots de te xines la profe. Despres vaig anar a sopar amb els expatriats catalans, illencs, valencians i demes que he conegut. Finalment, ens vam ajuntar amb el grup del hostel d'en Soldi i es va acabar de fer grossa. I sense gairebe dormir vam pillar el tren. Ah! i detall hipermono dela profe, em va venir a despedir al tren (com deia un amic, rollo anunci de colonia) i em va donar un joc de cartes del Petit Princep, uns del nostres llibres preferits.

Sense mes dilacions vam entrar al tren, res a veure amb els indis, climatitzacio, mantes, coixins, servei, restaurant... en fi, un tren normal! Quan vaig entrar a Hong Kong vaig quedar una mica al.lucinat. D'entrada el concepte vorera no hi es, ja que estan elevades, tot esta ple d'edificis immensos, cotxes, gent... Pero entremig dels grans edificis tambe n'hi ha d'altres de pena, com els dos edificis dels hostels barats o be els pocs carrerons autentics que encara queden. El mite de comprar barat tambe hi es, pero no tant com aixo, es el mateix que a casa, pero sense una part dels impostos.

Doncs si, aixo ja s'acaba... i si m'ho miro amb perspectiva no sembla pas que faci tant, encara recordo l'arribada a Delhi, amb aquella calor, aquella pudor, les maletes... No se, que tinc una mica de "morrinya", pero vaja, aixo ja ho explicare en un altre post!

Es mes llarg del que sel.lava！

2007-04-24T11:48:00.000+02:00

I si, per fi, i pocs dies abans d'acabar el meu particular viatge he anat a la Gran Muralla de la Xina. Realment es llarga i dura (broma facil!), pero bromes apart, la veritat es que impressiona bastant, perque miris on miris no veus el final. A mes va resseguint la carena, fet que encara la fa mes espectacular.

Com sabreu aquesta es va construir durant diverses dinasties xines (no mongoles, manxus, etc) per tal de protegir-se dels "barbars" del nord. Pero aixo es cert a mitges, realment us podeu imaginar un exercit prou potent per vigilar 4000 km de muralla? La muralla va servir sobretot per moltes altres coses, per exemple com una autopista primitiva que connectava tot el nord de la cultura xinesa, una autentica barrera natural per evitar que els remats del "barbars" nomades es mengessin els camps dels xinesos sedentaris, o be com a sistema de comunicacions a base de senyals (recordeu el senyor del anells com s'avisen?), etc.

Doncs si, la visita ha estat molt guapa i interessant. Estar assentat alli i intentar imaginar els exercits assentats per alla, els mercaders comerciant, com nassos ho van construir... un autentic plaer. Si em de ser sincers podem dir que hem caminat poc, les pujades i baixades ens han fet desistir de l'aventura, realment es mooolt llarga!

Aixo si, per acabar, i renegant de qualsevol reminiscencia d'autenticitat, hem optat per un tobogan d'aquells que hi poses com un petit vehicle i baixes. Ara no recordo el nom, pero es un esport d'aquells olimpics. Ah! i com a apat hem anat (en Soldi, la Paula que se'n va el dijous, l'Hector i jo) a pescar uns peixos (d'una piscina) i ens el hem cardat, bonissims!

Dr Slump

2007-04-20T13:19:00.000+02:00

Hola de 9!

A veure, aqui les sorpreses son constants i l'altre dia, sense voler, em vaig colar a casa del Dr. Slump... "Senyoreta Yamabuki al telefon!"

De matinada han trucat...

2007-04-19T12:04:00.000+02:00

Avui al mati m'he llevat amb una agradable sorpresa, la policia em venia a veure. Mira que he fet coses mal fetes al llarg de la meva vida (tampoc tantes, eh!!), pero aqui a Beijing m'havia comportat de forma exquisida. Doncs resulta que havia d'anar a la policia perque em registressin la meva residencia, ja veus, per una setmana que em queda va i em toquen els cullons. Amb tot aixo s'han apuntat el passaport, m'han donat telefons, direccions i papers sobre immigracio perque em registres. Evidentment no hi he anat perque havia d'anar a classe i no tenia ganes de fer trenta mil hores de cua amb dos milions de xinesos intentant colar-se. Una mica amoinat he trucat a la meva companya de pis i tambe m'ha dit que passes. Per tant res de res! Pero quan he sortit de casa he trobat una enganxina a la porta molt amable amb el numero de telefon de la policia i uns quants consells. He mirat el pis del costat, l'altre i l'altre i ells no ho tenien. Per tant ens havien marcat la porta com feien amb els jueus, que bo!!!!

Baixant de l'ascensor he comencat a barrinar com cullons sabien a on era jo (el classic estranger) i quan s'han obert les portes he topat, literalment, amb la solucio. El putu paio que hi havia a la porta amb el bracalet vermell resulta que era el classic confident de la policia, malpait! I jo, com a bon reporter li he tirat la foto pertinent!

Ah! i ara que parlem de draps bruts, en trec un altre. Aqui moltes pagines estan censurades, entre les quals els blogs i, per tant, per poder llegir el meu blog haig de fer unes martingales de l'hostia!

Les arrels no neixen del ciment (o si?)

2007-04-19T05:16:00.000+02:00

Com alguns de vosaltres sabeu Maulets, el jovent independentista i revolucionari, fa uns anys que tira endavant una campanya contra l'especulacio i la defensa del territori. Doncs resulta que aqui a Beijing aquesta campanya encara no ha acabat de calar del tot i jo, un maulet en excedencia, no ho he pogut evitar i he intentant indegar sobre el tema. Es veu que aqui, evidentment, tot esta encarat per fet calers, per tant l'especulacio es a l'ordre del dia. Conceptes com lleis de proteccio del patrimoni, moratories urbanistiques, okupacio, planificacio urbanistica... es veu que no existeixen. Llavors inevitablement et trobes immers en una jungla d'edificis, acer, formigo, bastides, obrers de la contruccio... Per sort hi ha algu que protesta, els habitants d'alguns Hudongs. El Hudong son els antics barris de Beijing, caracteritzats per petites cases, amb pati interior, sense sortides a l'exterior (rollo muralla) i on els petits carrerons que els conformen estan fets segons les lleis del fengshui, pero que ara els estan tirant literalment tots a terra. Doncs aixo, un petit grup de gent es va organitzar i van comencar a fer activitats, accions (mooooolt petites), etc. Pero aqui tot el que sigui oposicio ha de ser molt debil i per tant les seves demandes eren de l'estil Joaquim Nadal "o sigui, en el benentes que ses autoritats ho trobessin pertinent, sempre hi quant disposin del temps necessaris, voldriem fer-los arribar la petita peticio, suposant que les puguin atendre, de revisar el tema de la "remodelacio" dels hudong, entent que potser no es necessari perque ja deuen haver tingut tots els factors en compte...". Aixo si, encara en alguns llocs pots veure el simbol de la resistencia (no el poso pq no recordo com s'escriu!!!)

Ciutat Prohibida

2007-04-14T15:41:00.000+02:00

El mateix dia que vaig anar a veure per primera vegada Tiananmen ho vaig aprofitar per anar a la ciutat prohibida. Aquesta era la residencia habitual de l'emperador, on vivia envoltat d'una cort d'eunucs i dones. El complex es impressionant, immens, pero la putada es que esta tot en obres... una autentica llastima! Quan entres vas passant per halls i mes halls, amb grans portalades i muralles. Finalment arribes a la zona privada de l'emperador on nomes hi podien entrar les persones sense tita (es veu q ara ja hi pot entrar tothom!). La logica era que com mes important eres mes endins entraves, jeje. A dins de la zona de l'emperador es succeeixen els patis, carrerons, petits edificis, temples... para "use y disfrute" de sa majestat. Aqui us en poso algunes fotos. Per cert, despres de la visita, juntament amb l'hector i la Paula, ens vam anar a cardar un senyor "Patopekin" delicios!!!

Bola de drac Z

2007-04-13T14:34:00.000+02:00

Avui a la Ciutat Prohibida m'he trobat aixo... pero em falten 4 boles ;)

Per fi! he arribat a Tiananmen!!!

2007-04-13T14:03:00.000+02:00

Avui, despres de bastants dies a Beijing (mes de 15) he decidit anar a veure la placa de tiananmen (天安门) literalment, porta de la pau celestial. Aquesta segurament deu ser de les places mes grans del mon, pero no es pot apreciar en tota la seva magnitud, pq al mig hi ha el cullons de "Mao"usuleu de'n Mao (broma de qualitat!). Tot seguit us en poso algunes fotos, juntament amb algunes altres dels volants de la placa...

Anem al cole!

2007-04-13T12:43:00.000+02:00

Riiiiiiiiiiiiiiiing, riiiiiiiiiiiiiiiiiing, riiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiing...

Un altre puto dia comenca. Em llevo, em rento les dents, despres em dutxo i vesteixo. La Tina m'ha deixat alguna cosa per picar i, de pet, cap a l'escola. Agafo el taxi, dic 嘲杨公园，西门。Que vol dir, la porta oest del parc de Chaoyang. Quan arribo dino rapid, al restaurant xines que acostumo anar, mentre intento parlar amb les camareres, vaja, elles riuen.

Finalment entro a l'institut, amb els seus nens uniformats de blau, el mocador roig al coll i la bandera a dalt de tot del mastil. 你们好,hola a tots i totes i comencem. La classe es fa distesa, i a vegades una mica aburrideta perque fem coses que encara recordo, pero sempre acabes aprenent cosetes noves. Als 5 minuts amb el meu compi, en Carallo, comencem a valorar la vestimenta femenina del dia. Avui la 老师 (profe, la de vermell) torna a guanyar (de fet porta dues setmanes instaladaa dalt de tot del ranquing), pero la coreana esta retallant distancies.

Mitjapart, tothom a fora a fer el cigar, i jo i els bolivians (una familia gairebe sencera!!) fem el partidillo de pim pom, en una pista feta d'obra (sense polir). Els italians, com sempre, estan tirant la canya per alla, la danesa intentant trobar els mentolats i la mongola parlant (encara no se amb quin idioma) amb la peruana. Fet i fet semblem l'ONU.

Acabem la classe, despres de repassar el vocabulari nou (direccions i posicions) i tot seguint comenca el xou. Avui els dos italians marxen (la veritat es q sap greu) i fem una festa. La festa es brutal, nomes hi faltava el pallasso i el comfeti, la veritat es que en aquests tipus d'events estic descolocat. Esperem que arribi la 妈妈 (la mare dels bolivians) i comencem a menjar, entremig d'un mar de flaixos, tothom vol un petit record. Despres el tema de les fotos es complica, ara dones, homes, asiatics, bolivians... totes les combinacions possibles. I de sobte una s'equivoca, 现在你们，西班牙人（ara vosaltres, els espanyols）evidentment el gallec salta i diu que d'espanyols res, si de cas el europeus, pq ni jo ni ell (en Ricard) en som! Molt be, doncs els europeus!

Despres de comencar a anar tort pels dos gots de cocacola, els tres de te i mes d'una desena de 饺子(com unes empanades) acabem la festa. Amb uns quants decidim anar a fer unes cerveses...

Living Beijing　（ｎｉｇｈｔ）

2007-04-08T15:49:00.000+02:00

Com us comentava en l'altre post, ja estic ben assentat a Beijing. De fet potser massa i tot, la maleta comenca a estar massa plena, la despesa en mobil s'ha disparat, els porters d'algunes discos ja em coneixen pel nom, comenco a entendre algunes coses del menu...

De fet aqui estic amb tota una colla d'expatriats catalans, espanyols i gallecs, que sovint anem a sopar, jugar a futbol (aixo en Soldi, clar!), fer unes partides de playstation... Pero sobretot anem a fer alguns beures. Aqui la festa (de moment) es forca pija, amb locals molt monos i fashions, beguda barata (cubata d'1 a 3,5 euros) i forca gent sempre. La zona principal de bars es a Sanlitun, un carrer infestat d'establiments, pero amb carrers secundaris mes interessants i on els locals nocturns estan a dins dels edificis (es practic, si vols moure nomes has de sortir al passadis). Despres hi ha la zona de la porta nord de l'estadi dels treballadors, un parking amb varis bars (destaquem el Nanjie, cubates a un euro, i elRed Ball, on es juga a futbol) i la discoteca Alfa, molt moderneta, musica electronica bona i cubates a 2,5 euros.

Finalment, i quan ja has superat tots els limits pots anar als locals de les mongoles. Aqui quan parles de mongoles tothom enten que estas parlant de putes, es molt fort. Primer pots anar al Maggies, un local arreglat amb bona musica, pero que les noies et demanen pempins per ballar (o altres coses...). I si encara no n'has tingut prou pots anar al Den, un local 24h on tot es transforma amb un supermercat, una mica trist... Quan acabes tot el recorregut, mires el rellotge i dius "ostres, si son les 11 del mati!!!".

Apa, fins a la proxima cronica pekinesa!

Passa, passa que "vuras" el piset (Beijing)

2007-04-06T15:37:00.001+02:00

Hola!!

Feia dies que no escrivia, pero he estat molt ocupat i a mes no tenia internet. L'ocupacio era bona, estava buscant el meu piset a Beijing i una academia on estudiar xines, i si, com podeu endevinar ja ho tinc tot!

Ara estic radicat al costat de la parada de metro de Chaoyangmen, al mig de la nova zona financera de Beijing. La meva habitacio es molt mona, de color blanc amb cortines roses, un llit gran, escriptori... I tinc una companya de pis molt trempada, que treballa per una companyia belga, li agrada arreglar-se (es forca mona, la veritat), anar de compres i xerras, ja penjare tambe alguna foto.

Com a veins tenim, ni mes ni menys, la totpoderosa CNOOC (China National Offshore Oil Company) i China telecom. Ja us penjare fotos de la zona, que son bastant impactants. O sigui que estic al mig del merder, pero aixo d'estar al mig a Beijing es relatiu, pq es una ciutat immensa. Bombay tambe era immens, pero no deixaves de fer vida en una petita zona, en canvi a Beijing TOT es habitable, per tant es fa immensament gegant.

Pel que fa a l'academia es troba al Parc de Chaoyang, a la porta oest. Es una escola amb nens xinos, pero amb unes classes dedicades a ensenyar als "foreigners". La classe esta be, amb una familia boliviana entera, ja que treballen per l'embaixada.

Pel que fa a mi, em sento molt be, de fet em sap greu i tot tornar (eh! que us enyoro molt!) pero es una ciutat collonuda. A mes estic coneguent a molta gent que corre per aqui, treballant, estudiant o campant. I la meva vida s'ha fet normal, vaig de bars, a fer la cervesa, a escola, a mirar museus, a comprar (roba baratissima) i, clar, a no cardar res!

Per cert, davant la meva nova vida social (desconeguda durant uns mesos) he caigut en la temptacio del mobil... 13661279043, pero diria que no puc rebre sms d'europa.

Per menjar no quedarem!!! (Chengdu) + PICTURES!

2007-03-29T17:28:00.000+02:00

Una altre cosa important de Chengdu i de la tota la provinica de Sichuan es el menjar, de fet diuen que aqui podem trobar els millors plats de Xina, aixo si, sempre picants. Doncs resulta que estava passejant per un dels temples de la ciutat, quan una colla de gent (taiwanesos) comencen a parlar amb mi, i que si patatim patatam, anem cap a fer un mos, per provar tots junts aquesta cuina.

Primer fem com unes tapes, consistent amb pinxos sense coure, tallats molt prims i deixats reposar amb salsa. Despres vam atacar al tofu, amb retalls de bou i un punt de picant, i finalment, vam anar a sopar. El restaurant el van triar ells, un de molt bo (per sort no vaig veure la factura!) i vam tastar les especialitats, totes molt bones. Va predominar el tofu i el picant, pero vaja, molt bo.

L'endema em vaig disposar a veure mes ciutat, el centres comercials i la zona central (estatua de Mao inclosa), tot devorant pinxos al carrer. Son pinxos de tofu i/o carn, pero condimentat amb salses (picants) i el famos pebre de Sichuan.

Per acabar el meu personal rally culinari, em vaig adrecar a un restaurant per menjar el mes tipic del tipic, una perola immensa al mig d'una taula, amb trocos de carn de porc i despres mes carn i noodles per anar-hi tirant. La gracia del tema es que tot es va coent davant teu i els plats es van buidant paulatinament, al mateix ritme (inversament proporcional) que la camisa va quedant plena de "medalles"...

Primers passos per Chengdu

2007-03-28T14:37:00.000+02:00

Llevar-me a les 5 del mati per agafar un avio no es la meva passio, pero si aixo hi sumem que a la cua del check-in hi tens 30 avis de l'incerso xinesa, es converteix en un infern. A casa meva tenim una frase que diu "la comarca nos visita" per fer referencia a la gent d'Olot quan pugem a Barcelona, pos aqui tau tau. Tots els avis amb la seva gorreta vermella, nerviosos, posant desconfiadament la maleta a la cinta i un que volia portar la seva tan si com no, i amb tot aixo la cua esperant. Apunt d'embarcar, els avis es comencen a colar descaradament tot dient, almenys, "xie xie" (gracies). A dins de l'avio el mateix, un que no es sabia cordar el cinturo, l'altre (el de la maleta) que volia portar l'equipatge a la falda, totes les finestres ocupades (inclos el meu seient). Comenca el "despegue" tot son nervis, rialles i mirades d'ai ai ai, la senyora del costat em diu alguna cosa i es posa a riure. Per sort m'adormo, pero l'arribada del menjar em fa desperatar cap al meu malson, el miserable entrepa resulta insufucient i, evidentment, comencen les queixes, per sort l'arribada del te els tranquilitza ja que poden emplenar les seves cantimplores. L'aterratge, doncs tres quarts del mateix, pero amb una iaia a sobre meu per tal de mirar la finestra. Finalment arribem i tot s'acaba. No us he dit el millor, veure la cara de les hosteses!

Chengdu es una ciutat gran, molt gran, amb mes de 6 milions de persones, on la boira es confon amb la polucio. La logica immobiliaria es la mateixa que a Kunming, grans edificis i encara mes grans edificis en construccio. Tambe podem dir que es una ciutat neta, reguen els carrers, hi ha escombriaires per tot arreu, lavabos publics... Pero potser aquesta ciutat te mes "vida" que Kunming, en el sentit que no tot son grans centres comercials i oficines. Aqui encara he trobat molts carrers de barri, amb les seves botiguetes, els seus restaurants (n'hi ha un fotimer!) i gent venent els seus productes al carrer, cosa que a mi m'agrada molt.

Aqui em vaig trobar tamb una cosa espectacular, quan passejava pel Parc del Poble, vaig comencar a sentir un paio que cantava i hi vaig anar. Resulta que es tractava d'un karaoke portatil i la gent pagava un diners per cantar, i deu n'hi do la cua que hi havia. Pero el mes bo de tot encara havia d'arribar. De sobte arriben quatre avis carregats de caixes i comencen a muntar una bateria, faristols, cadires... mentre posen musica tecno a tot drop. Poc a poc es va concentrant la gent i comencen a repartir un llibret, i arriba l'hora l'orquestra comenca a tocar i tothoma cantar!! Jo, flipat, em quedo una estona, i quan marxo m'adono que aquest fet no es anormal, sino que hi ha desenes de corals, gent que fa balls de salo, gimnastica... mentre al karakoe sona la veu esgargamellada d'un pobre noi!

Per molts anys!

2007-03-27T12:20:00.000+02:00

Curiosament, tot passejant per Kunming, em vaig assebentar que Europa feia 50 anys! i vaig comencar a barrinar, poca feina ja ho se, pero que voleu que hi faci!

Aqui, miris per on miris veus un pais que esta en marxa, amb tots els seus defectes i problemes interns, pero es una tonica similar a tots els paisos asiatics que he visitat (potser, amb l'excepcio de Myanmar). Asia (em referire a Asia per designar els paisos que he visitat, no tota l'Asia, q e mt gran!) sembla que fa temps que s'ha despertat, avanca, d'una forma tranquila, pero sense aturador. Recordo com nomes d'arribar a Bangkok podia veure com s'esta convertint en una capital de referencia internacional. Cambotja i Laos, clarament endarrerides, estan sortint de l'atonia (o malson en el cas combotja) de les decades passades, i comencen a creixer espectacularment, especialment les zones urbanes. I la Xina, que dir de la Xina que no poguem llegir cada dia als diaris, noves empreses estrangeres invertint, cada vegada mes companyies xineses estan sortint (amb exit) a l'exterior i el creixement, abans radicat a les ciutats costeres, s'esta expendint a l'interior (clar exemple n'es Kunming). A mes els nivells de vida de la poblacio estan augmentant a passos de gegant, d'acord que queden amplies bosses de poblacio que no gaudeixen de l'expansio economica, pero hem de reconeixer que cada any centenars de milers de persones s'acosten a l'anomenada classe mitjana.

I a Europa que? Europa fa anys que es troba estancada, tan a nivell economic com a nivell politic. A nivell politic, Europa ha perdut l'empenta dels primers anys, on gairebe tothom es va bolcar en la idea d'una Europa unida i prospera. Ara aquesta idea s'ha perdut i no tenim (tenen) cap substitutiu. En canvi a Asia tenen una idea, creixer i creixer, sortir de la miseria economica i de l'ostracisme politic que han patit durant tants anys. A mes, cada any els hi va millor, reforcant encara mes la cohesio a l'entorn d'aquest principi.

Mentrestant a Europa ens refugiem en una idealitzacio del nostre model de vida, on el creixement economic no es important, que el realment important es el benestar i bla bla bla. Per mi, aixo no deixa de ser res mes que una mascara per dissimular les nostres mancances, perque d'una banda no creixem i de l'altre, el teoric benestar de que gaudim es, cada dia mes, una teoria abstracta mes q una realitat tangible. El gran problema es que ens manca un projecte. Ai, perdo! teniu rao, ara fa un any i pico els politics (amb els empresaris) ens van proposar la solucio, una Constitucio Europea. Fantasic, es una possible solucio. Pero que ens vam trobar? el de sempre, que els estats es reforcaven, que ens transformavem en un pais militarista i que els treballadors (la gent que treballa) havien d'assolir els costos de les reformes mentre que les empreses se'n quedaven els beneficis! Va ser una bona jugada, aprofitar el desanim i el desconcert general per endosar una Constitucio per uns quants i una maldeccio per uns altres, pensant que la gent s'hi aferraria com "a l'ultima oportunitat". Per sort, alguns paisos, amb mes pluralitat informativa, van saber parar-ho. I ara santornem-hi, diuen de revitalitzar el projecte de nou, que ara tothom ja esta preparat (com quan en Mayor Oreja, perdent les eleccions al Pais basc, va dir que la societat no estava madura pel seu missatge i s'havia d'esperar). Quin cinisme, deu meu!

Doncs si, potser tenen rao, cal comencar de nou i posar-nos tots les piles, pero apuntant cap a una altre direccio. Realment necessitem un nou instrument politic pel vell continent, pero creat des de i per a tothom, comencant per la societat civil i acabant pels sectors empresarials. Establir de debo una serie de valors que sempre han estat en l'imaginari col.lectiu de molta gent (massa per uns, insuficent per molts de nosaltres) referents a la llibertat individual, al benestar social, a l'ecologisme, a la tolerancia... Pero aquesta vegada duent-los a la practica, no fer com sempre, alcar-ne la bandera, per tal de tapar la realitat.

El primer que s'hauria de fer es adaptar el nostre teixit productiu al segle XXI, pero no augmentant la productivitat a base de ratallades salarials i laborals, sino apostant per nous sectors de creixement, pels recursos humans (millor dit, les persones), abandonant sectors que han deixat de ser productius per nosaltres i readaptar-los. Aquest canvi ha d'anar acompanyat per l'accio estatal, ajudant als emprenedors, a la petita i mitjana empresa (majoritaria als Paisos Catalans), invertint en recerca i desenvolupament, especialment aquella dita generica (la que no produeix rendiment economic a curt i mig termini) i assegurant que els beneficis generats retornin a la societat. I ens queda la societat civil, per mi el recurs basic, perque es el que realment ens diferencia de la resta del mon (o bona part d'ell) i el que permetra crear un creixament basat i fet per a les persones. Asia i la major part del mon no disposa de l'amalgama d'associacions, sindicats, organitzacions, assocacions... que te Europa. Per exemple, a la Xina el motor del creixement es el dirigisme de l'Estat conjuntament amb els nous sectors empresarials. Permeuteu-me un parentesi, per tal de recordar que Jiang Zemin (ex cap d'estat) va formular la teoria de les tres representacions (camperols, obrers i empresariat), per tal d'encabir la burgesia dins el partit Comunista!!! Per tant, a Europa tenim un capital huma acumulat espectacular, gent organitzada, que pensa, que s'associa per millorar... i l'hem de saber aprofitar, fer-la participar de la presa de decisions, creant un creixement sorgit d'entre tots i per a tots.

A males, sempre podem celebrar que tenim una altre Europa, potser mes freda, pero preciosa...

Uffff, quina parrafada, ja veieu el que fa el templs lliure!!!! Apa, fins a la proxima!

Kunming, on les motos no fan soroll

2007-03-27T11:15:00.000+02:00

Em costa deixar Laos, de fet em costa tan com tots els paisos que he anat deixant enrera, pero despres del trek sento que em deixo alguna cosa pel pais dels elefants. Finalment arribo al post fronterer xines, on ens esperen un fotimer d'homes polidament uniformats. Ens pregunten si tenim diners i, despres, a on volem anar. La pregunta sembla tonta, pero una canadenca no se li acut res mes que dir, "cami del Nepal" (o sigui, el Tibet), llavors el guardia li agafa el passaport i li rete, per raons burocratiques, durant una mitja horeta (quan a mi m'han enllestit en 5 minuts). Tocar els cullons vaja!

Despres del tramit, entrem a una furgoneta, cami de la primera ciutat gran, que em permetra tirar cap a Kunming. El primer que em sorpren es que tot esta en obres, especialment cases i carreteres. De fet, estan construint una autopista fins a la capital del Yunan, pero no tram per tram, sino de cop!!! O sigui, centenars de quilometres aixecats, el Tunel de Barcons sela una pista forestal... Una vegada a Kunming baix a reservar els vols cap a Chengdu i Beijing (barats) i mentre vaig caminant comenco a entreveure aquesta ciutat, feta a base de gratacels. Aqui tot sembla nou, des dels flamants edificis financers, els centres comercials, els blocs de pisos... De les cases antigues no en queda res de res, nomes de tan en tan en veus alguna, envoltada per solars (senyal d'enderrocament imminent) o grans edificis. Tot i aixo, despres de dies d'intensa recerca he trobat alguns trams de carrers on encara es succeeixen botiguetes i cases obertes, tota una delicia, la veritat, sort que ho he trobat perque de veritat es que em comencava a aborrir de tant edifici!

De Kunming vull destacar la seva netedat, sempre veus gent recollint la brossa, lavabos publics a cada cantonada i, sobretot, que les motos no fan soroll!!!! Es una cosa espectacular, anar caminant i sentir "hhhey!", i veure una moto que ve cap a tu, pero sense sentir cap soroll, tot un plaer! Una altre cosa fascinant son les parets dels lavabos, rebaixades expressament perque pugis parlar mentre fas la teva cacona. Pel que fa a l'atractiu turistic, doncs res, va cotnribuir a augmentar el meu aborriment, ja que tot sembla fet de nou, nomes em va faltar trobar-hi l'etiqueta dels preus. Malgrat tot, el temple budhista esta be, senzill, amb aigua, enfilat al turonet i s'hi esta tranquil. Pero ara estan contruint cases adosades a dalt del turonet, us imagineu algu construint a sobre les agulles de Montserrat?!!?

Pel que fa la gent, es en general encantadora, passen bastant de tu i quan els hi dius alguna cosa et responen amablement. A mes si intentes parlar amb xines, t'ajuden i seguidament s'ajunta una petita multitut per escoltar (i riure). De les minories, doncs poca cosa, nomes els pots veure a les entrades de determinats restaurant "regionals" i d'algunes botigues, com a reclam publicitari. I els avis, sempre els avis, els trobes a carretades. Aqui els tenen entretinguts amb tantes obres, pero sobretot els trobes als parcs jugant a cartes, al domino o be cantant. Aquests si que se la passen be.

De moment aixo es tot. Ah! per cert, l'angles els hi sona a xino!

L'expedicio (Ban Sopsim)

2007-03-24T14:24:00.000+01:00

El mati va ser dur llevar-se, despres de l'esforc del dia anterior, pero vaja, que s'ha de fer davant d'un altre esmorzar carregat amb chilli i arros! Quan vam obrir la porta vam veure una altre vegada una munio de gent esperant, pero aquesta vegada no era al Xaman, sino a nosaltres. A la nit havien estat parlant i havien decidir fer una expediciom per portar entre tots a l'Henry, apart, ells anirien a buscar aliments al poble del costat. Aquests aliments estan pagats per l'Organitzacio Mundial de la Salut.

Primer, abans de sortir, fem una visita a l'escola, mes gran i arreglada que l'anterior i els homes es disposen a tallar una canya de bambu per acoplar-hi una hamaca. Una vegada acabat, tots trenta ens disposem a avancar!

Les dones s'ocupen de portar el dinar, mentre que els homes fan de camillers i nosaltres fem el que podem! De cop elles es posen a correr, un tigre? doncs no, que s'han cansat d'anar lentes i comencen a tirar per preparar el menjar, al costat d'un rierol. Uns quants dels homes es paren i comencar a tallar bambu, per que sera? doncs fan pals per caminar i com una especie d'estructura perque els nens hi juguin. La corrua es brillant, amenitzada per un freak que porta una radio i que ens obliga a escoltar els ultims exits, mentrestant un parell d'avis porten l'Henry a sobre. Quan parem, el cap de policia (un home gran) treu la marihuana i es fa un canuto i ens convida.

El millor de tot es que es passen tot el cami rient, fent bromes, empaitant-se... mentre nosaltres procurem seguir el ritme! Finalment, arribem al punt on ens ve a recullir el tuk tuk i on ells van a buscar el menjar. Entremig d'abracades, de kopxailailai (moltes gracies) i sabaidi (Adeu) ens acomiadem.

Cap a la jungla! (Ban Namtalen)

2007-03-24T14:01:00.000+01:00

El dia va comencar negre, negre, negre, uns nuvols immensos que ho tapaven tot i que anunciaven tempesta ens barraven el pas, pero (a desgrat meu) el guia va dir que haviem de continuar ho hauriem de caminar a la nir. Doncs som-hi!

I si, al cap de pocs minuts comenca a ploure, pero amb mala llet, pedra inclosa. Jo vaig improvisar una capelina per la meva maleta que es va demostrar insuficient i els altres igual. Les pendents eren pronunciades i les relliscades normals, fins i tot l'Henry va quedar lesionat i despres de la pluja el vam carretejar unes quantes hores fins al poble. Pero el que mes recordo son les ulleres plenes d'aigua i la sensacio de no veure res, no saber on caminaves, bufff, dur pero emocionant! Despres de la tempesta va arribar la calma, i vam poder disfrutar del fet que haviem entrat a la selva, amb el bambu, els plataners, les papayes, els llargs arbres, els ossos, els tigres i tots els animals que tampocs vam veure! Finalment, els camps d'arros anunciaven el nostre petit poblet, semblant al de l'Asterix.

El menjar en el poble va ser a base de bambu, chilli (com no), all, arros (sempre), flor de plataner (bonissim), falguera, anec, carbassa, mongetes i ou. Tot un tiberi per un dia taaaaan dur. Abans de l'apat vam anar a voltar pel poble, i vam que les dones aqui van de negre (sera pels extraterrestres) i que el poble esta vallat, per evitar que els bufals hi entrin sense permis i quan tornem a la nostre caseta la trobem plena de gent. El motiu? que ha arribat el xaman per curar la lesio de l'Henry, amb un resultat infructuos, cosa que vol dir que toca carretejar un altre cop!

Doncs aixo, pensant que l'endema hauriem de tornar a portar l'Henry vam anar a dormir. Sota el cel (ara net, despres de la pluja) poblat amb milions d'estrelles.

Dies de Trekking (Luang Namtha-Ban Sam Yord)

2007-03-24T12:09:00.000+01:00

Els ultims des a Laos els vaig passar fent un trek per les muntanyes del nord de Laos, on habiten les minories etniques. A mes l'empresa que ho gestiona es de l'estat i ho tenen molt ben muntat. El parc es nacional i hi estan restringides les visites, els pobles a visitar mai son els mateixos, nomes pots entrar-hi amb guia (imprescindible pq nomes parlen la seva llengua i algu el laosia), t'acullen amb cases del poble, a cada lloc et fan el plat local, els diners del trek van a la comunitat (per les despeses) i els altres calers a sufragar algun prjecte (sobretot escoles, metges i diposits d'aigua). L'excursio la vaig fer amb en Matthew, l'Henry (ambdos francesos) i l'Antoine (suis)

Primer de tot vam agafar un tuk tuk que ens va dur a l'entrada del parc, on un guia local (juntament amb els dos guies nostres) ens va guiar fins al primer refugi, on vam dinar. La primera part va ser forca dura, dues hores de pujada, i el meu fisic apunt de rebentar, pero vam acabar aguantant. Les primeres muntanyes eren de caracter comunal, q feia servir tot el poble, per plantar arros i, sobretot, "rubber" (la planta de la foto) q serveix per fer, entre altres coses, plastic, destinat a l'exportacio cap a la Xina. Ara, com a Luang Prabang, estan cremant les muntanyes per tornar a sembrar.

Despres d'unes hores caminant vam arribar al poble de Ban Sam Yord, un poble que queda amagat rere els arbres i que no es veu des del pla. El primer q em va cridar l'atencio va ser que tot estava ple d'animals, porcs, porquets, gossos, gallines, bous, vaques... i que els nens corrien per alla, tranquilament, ben conills i una mica bruts. La gent es simpatica, tot i que no ens podiem comunicar, i sempre podires intercanviar algun gest, alguna paraula... i era molt bonic. Per menjar ens van donar arros, verdures (carbassa i papaya) i pollastre (vaig veure com el mataven davant meu...). L'arros esta be, esta com enganxat i l'has d'agafar amb les mans, estil llesca de pa i el fan deixant reposar l'arros 4 o 5 hores i despres coent-lo al vapor. Per cert, quan les dones (pq son elles) cuinen, tots els animals van a buscar les restes, com a la foto, per cert, hi veieu algun intrus?

El vespre vam parlar amb l'alcalde i ens va explicar el projecte, que el proxim pas es construir un diposit d'aigua, que es dediquen a la ramaderia (venent als poblats veins), que aqui es casen joves i es moren (morien, mes ben dit) als 52 anys. Les cases les construien arran de terra (contrariament a la casa alcada, predominant al SE asiatic), menys el graner, es clar, per evitar les rates. L'endema vam anar a l'escola, on hi estudien 50 nens fins a 12 anys (en tota la vila son 170 persones) i hi estudien sobretot mates, lao (que no el seu dialecte) i generalitats (com respondre al telefon, respallar-se, dutxar-se, rentar roba...).

Somnis entre boires (Luang Prabang)

2007-03-24T11:37:00.000+01:00

Despres de Vientaiane vaig comencar a enfilar cap al nord, concretament a Luang Prabang, una ciutat amb molts edificis "afrancesats" i temples budhistes. Aquesta, va ser la capital de Laos fins despres de la victoria comunista el 1975, moment en q es va trasslladar la capital a Vientiane. El principal atractiu es la combinacio europea i asiatica, juntament amb el riu Mekong que la voreja i els camps enfilats per les muntanyes. Ara be, tot aquest paisatge taaaan bonic queda en res "gracies" a la boira. Vaja, no en podem dir ben be boira, es boira en un 50%, perque l'altre 50% es fum. Ara a tot Laos (i suposo q altres llocs) estan cremant els camps per tal de comencar a replantar la collita (sobretot arros) i clar, tot queda inundat de boira i cendra.

Vist (ironicament) el panorama vaig decidir fer petites excursions per la ciutat en comptes de grans sortides. Aixo em va permetre veure un cotxe dels anys seixanta i una gent jugant, diria, q a la petanca. A mes vaig coneixer a uns nois q celebraven que un d'ella havia acabat de la mili (la mili d'anar al monestir una temporada) i que estaven bebent el whisky d'arros. Aquest licor es forca bo, una mica fort d'alcohol, pero es pot beure, aixo si, no es pot comparar amb la ratafia!

Tambe vaig anar a veure el museu de la ciutat, pero es un robo!!! 3 dolars per una merda, m'explico. El museu es el palau de l'antic rei, res de l'altre mon, una cosa entre europea i asiatica, pero que no acaba de ser "ni chicha ni limona"! A dins, una merda, l'habitacio d'ell, la d'ella, el cuarto d'estar (per cert, amb un disc posat al gramofon d'un concert de'n Pau casals sobre una peca de l'Enric Granados!) i el millor de tot, no us ho perdeu, la sala dels regals. Era divertidissim, perque us feu un exemple del nivell us en detallo uns quants: un boli (que no pluma) dels EUA, un pin (de llauto) de l'urss, un quadre que Lao Airlines regalava a tots els seus empleats, un diploma d'assitencia a un acte a Franca... En fi, grans tresors!

Com deien els Sangtrait, somnis entre boires, el primer, el d'un rei que es creia sobira i el segon, pels grisos paisatges de Luang Prabang.

Caminant per Vientiane

2007-03-16T07:57:00.000+01:00

El bus que em va portar a Vientiane va ser el millor que he vist amb ma vida, seient reclinables (com un llit), lavabos nets, sopar "a bord", aigues gratis, amortiguadors (!!!)... tot un luxe! Tambe hi vaig coneixer a tot un crac, l'Avi, un nigeria de 27 anys segons el passaport (35 a la realitat) que es dedicava a jugar a futbol en lligues tan prestigioses com la India, la de Bangladesh, Vietnam... i ara anava a provar sort a Nova Zelanda. A mes era un amic de l'Amunike (qui no recorda aquell "xut" que es va tranformar en passada de gol a la copa de rei contra el madrid) i coneixia Catalunya, si mes no curios. Durant dos dies vaig estar amb ell, la seva xicota canadenca i l'amiga de la xicota.

Aqui, la meva principal missio era aconseguir el visat de dos mesos per la Xina i fer una mica el guiri, com sempre. Pero se'm va afegir una altre feina, anar a parlar amb l'ambaixador de Cambotja perque li donguessin el visat de treball amb l'Avi. Ja us podeu imaginar en Ricard entrant al despatx, pensant "i ara que cullons faig?" i intentant sobornar al senyor ambaixador. La missio la vaig errar, evidentment.

Vientiane es maco, una capital de nomes 500.000 habitants (segons un taxista) i que esta neta i endrecada, com totes les grans ciutats que he vist per aqui. La gent es simpatica i esta ple de guiris treballant per aqui, ja que Laos (com Cambotja) estan comencant a creixer en serio i necessiten "know how" occidental. Un dia, tot sopant al costat del riu en un xiringuito, vaig coneixer a un alemany, realment interessant, que havia nascut i estudiat a l'Europa de l'est i amb el qual ens vam passar tota la nit bebent BeerLao (deliciosa) i parlant sobre politica, ecologia, globalitzacio, economia, budhisme... tot un plaer. Doncs aquest home treballava en una nova televisio de Laos, que intenta contrarestar la potent industria mediatica thai que s'esta menjant, literalment, tot el sudest asiatic.

Per cert, aqui tot esta ple de fals i martells, una delicia per molts al nostre pais, pero aquest pais de comunista no en te gaire. Una tarda vaig estar menjant amb un taxista i m'explicava que aqui has de pagar per tot (sanitat, educacio, taxes...) i que cada vegada mes, s'esta obrint una escleta mes gran entre pobres i rics. De fet, es normal veure grans mercedes i hummers corrent pels carrers de la ciutat. Tambe em va comentar que es legal casar-se amb mes d'una dona, perque hi ha moltes mes dones que homes i clar, d'alguna manera s'han de solucionar els problemes hormonals. Aixi, que tot xerrant em va passar la tarda... I al cap de quatre dies vaig anar a recollir el visat per la Xina, de dos mesos i vaig enfilar cap a Luang Prabang.

D'illa a illa, i tiro per si em pilla (Don Det)

2007-03-13T11:22:00.000+01:00

Despres de l'experiencia a la zona semiselvatica de Ban Lung (entre Laos i Vietnem) i de despedir-nos amb en Ricky (ell torna a Phnom Penh), vaig anar per creuar la frontera cap a Laos. Com deia el gran Malcom X, per tots els mitjans! Primer amb un bus des de Ban Lung fins a una carretera "principal", amb moto (amb les motxilles, evidentment) fins Stung Treng (ultima ciutat abans de Laos), amb ferry un troc de Mekong i un cotxe fins a la frontera. Que la frontera, per cert, es una caseta de fusta al mig del bosc amb quatre cases al costat!!! Pero el periple no acaba aqui, una vegada a la frontera (i despres de pagar una "taxa" d'un dolar per tornar-me el passaport) vaig agafar una moto i una altre barca que, per fi, em va deixar a Don Det.

Don Det es una illa al mig del riu Mekong, aprop de la frontera cambotjana, acompanyat per unes 4000 illes mes. Les illes poden ser grandetes (alguns quilometres quadrats) o be illots, pero l'entorn es de veritat fantastic. A mes, es guapissim perque tothom viu del i pel Mekong. Beus la seva aigua, menges els seus peixos, t'hi rentes (o dutxes, pero amb aigua del riu), et mous amb barca, t'hi rentes les dents... en definitiva fas vida al riu. I per si fos poc, les guesthouse son cabanyes al costat del riu, amb les seves hamaques penjades a la terrassa.

Aqui la gent s'hi ve a relaxar i jo, despres del nord de Cambotja, em va venir de perles. Unes cervesetes mirant la posta de sol al riu, excursions a les cascades, sortides amb bici i etc. Per cert, les illes estan plenes de camps d'arros (ara secs) i bufals d'aigua.

La veritat es que aqui em vaig comencar a notar cansat de viatjar, cada X dies fer la maleta, agafar un nou transport, nova ciutat, coneixer nova gent, interactuar amb els locals sense l'angles...No se, es allo que quan hi penses diu, ostres, una altra vegada el mateix! I pensant que em queda la Xina, quasi res... La veritat es que he estat capficat tambe per aixo, perque no se de quan dies em donaran el visat, em queda poca pasta i per tant puc fer menys coses. Suposo que em tocava una mica de baixon. A mes, la gent de Don Det son els classics que es dediquen a fumar porros, beure birra i a tirar-se de bomba al riu tot el dia. Una mica pesats...

Per sort, sortir de Don Det m'ha anat be, i torno a tenir les piles carregades. A mes ja em puc tornar a connectar (estic a Vientiane) perque les tarifes han passat de 5$ l'hora a 0.5, tot un estalvi. Pero aixo ja ho explicare en el post de Vientiane!

Si fossis terra creixeria en tu (Ban Lung)

2007-03-13T10:52:00.000+01:00

Si fossis terra creixeria en tu

i llevaria fruits d'una rara dolcesa,

seria fidel als camins que et solquen la pell

i als rius secrets que et travessen l'entranya.

Si fossis mar manllevaria el vent

per desvetllar-te remotíssims ecos.

Si fossis pluja et rebria tot nu.

Si fossis bosc estimaria l'ombra.

Només et tinc a tu. Covardament

t'invoco a plena nit amb les mateixes

paraules que temps ha. La lluna és groga

i em xucla el moll dels ossos. Tu retornes

com un record de mi mateix i em cauen

dels dits a terra, lentament, les restes

del temps caduc que he viscut sense viure.

Ara és l'hora vermella dels guerrers.

Marca la cera nova amb dits lentíssims.

Estén-te a terra, acull-me.

Sense el teu foc cap foc no em vivifica.

Retorno a tu i els passos em ressonen

com si inventés camins per dins un claustre.

Llibre sense títol(1970-71)
MIQUEL MARTI POL

(et clico l'ullet!)

Entrant a matar (Phnom Penh)

2007-03-13T10:26:00.000+01:00

La meva arribada a Phnom Penh va ser espectacular, nomes de baixar del bus desenes de tuk tuk m'esperaven per portar-me a l'hotel, presentar-me unes dones o be oferir-me marihuana. Comencavem be! Davant l'aclaparament vaig anar a interenet a esperar que la boira disminuis. Alla em vaig trobar en Soldi al messenger i, resulta, que estava al ciber del costat! Despres de sopar amb ell vaig apretar cap a la guesthouse, on el meu colega holandes i la sueca amb qui havia compartit habitacio a Angkor m'esperaven. Una guesthouse genial, amb habitacions netes i una espectacular terrassa coberta, amb hamaques, tele gegant de plasma, billar, tombones i tot aixo sobre del llac...

La capital de Cambotja, des del meu punt de vista i pel que vaig parlar amb la gent, esta experimentant un creixement rapidissim. Aixo es nota perque la ciutat esta neta i cuidada, plena de negocis apunt d'obrir-se, grues i molt de moviment (per ser una capital d'un milio d'habitants). Diguessim que per fi li toca una epoca de creixement perque durant el periode de'n Pol Pot va quedar literalement deserta (s'enviava als ciutadans a treballar al camp), despres va venir una relativa calma quan el Vietnam va incadir Cambotja (1979) i despres es van anar succeint lluites de poder entre els monarquics, els khmers rojos i els provietnamites. Actualment, el pais esta governat per Hu Sien, un ex Khmer Roig i l'exlider de la Cambotja ocupada, vaja, tot un camaleo! Apart, es va tornar a reinstaurar la monarquia a principis dels noranta, pero el poder esta en mans dels militars (per tant dels provietnamites). Aquest "amor" cap al Vietnam encara es nota pels carrers, plens de banderes i d'eslogans com el de la foto.

A Phnom Penh em vaig dedicar a tres coses fonamentalment, la primera, aconseguir el visat per Laos (40 Euros), anar a visitar el centre de detencio principal dels Khmers Rojos (ara reconvertit en museu de l'horror) i a disfrutar de l'oci capitali. La preso de'n Pol Pot es brutal, i les imatges encara mes. Amb pocs anys (75-79) van morir-hi directament milers de persones, nomes en van sobreviure un grapadet, a base de tortures i execucions sumaries. Us adjunto una foto d'una calavera desenterrada, com podeu veure amb els ulls embenats i tot.

Pel que fa a l'oci, exercit sobretot despres de veure la posta de sol des de la meva terrasseta, va ser passejar per veure els mercats, encara molt autentics, plens de gent, d'olors (o pudors), falsificacions i tot el que us pogueu imaginar. Apart, tambe vaig tastar la festa nocturna i, la veritat, es que espectacular! (evidentment, cap foto, visca la censura!)

Una vegada aconseguit el visat per Laos vaig tirar cap a Ban Lung (al nordest) amb en Ricky, el colega holandes.

Caminant per Angkor

2007-03-02T08:38:00.000+01:00

Si per alguna cosa es coneguda internacionalment Cambotja es pel seu passat tervol de lluites fraticides (guerra civil i la dictadura de'n Pol Pot), per ser un dels paisos mes minats del mon i, d'una forma menys tragica, per posseir un dels conjunts monumentals mes impressionants del mon, les runes d'Angkor. El regne d'Angkor va sorgir durant els segles IX i XV a la peninsula d'Indoxina, constituint uns dels regnes mes forts d'Asia, moment en el qual es va comencar a bastir el complex de temples. Actualment, Angkor esta considerat com una de les meravelles del mon i consitueix el conjunt religios mes gran del planeta.

Aquest complex es immens i s'escampa per una zona de mes de 100km2 enmig del bosc. Jo el vaig estar recorrent durant tres dies (un amb taxi i els altres amb bici) i nomes vaig poder visitar el perimetre principal! Els seus temples principals son Angkor Wat (el tipic de les torres, primera foto), Angkor Thom (el temple de les cares, tercera foto, a veure quantes en veieu!) i el temple de la jungla (un temple que sembla estar lluitant contra el bosc), pero la grandesa d'aquest lloc no rau en aquests temples nomes, ni molt menys, sino en tots els altres (petits i grans) que poblen tota la zona. Sembla que quan has vist un temple, has vist el "no va mas", pero quan vas a veure el seguent encara et sorpren, i el posterior te coses que no havies vist en els primers, i aixi successivament.

A mi m'agradava anar a passejar pel mig dels temples, escalar a dalt de tot i mirar el meu voltant, intentar seguir les histories que t'expliquen els relleus, perdre'm pels voltants, fer una migdiada a l'ombra d'una torre... i sempre acabaves pensant "com cullons devia ser aixo a la seva epoca?!?!", perque realment es espectacular, unic.

Molta gent que m'he anat trobant durant aquest viatge em parlava sobre Angkor, pero ningu em sabia dir perque era taaaant espectacular. Pero un dia una senyora em va donar la clau per entendre-ho, em va dir "despres d'Angkor Wat veuras temples bonics, magics, unics... pero en el fons sempre estaras pensant, esta be, pero no es Angkor!"

Bangkok 2.0

2007-03-01T10:47:00.000+01:00

Despres del viatge per Myanmar, i de la conseguent pallissa fisica que em vaig clavar, necessitava relax i una mica de tranquilitat (amb unes cerveses de tant en tant, es clar). I si hi ha una ciutat que cumpleix, per mi, aquests parametres es Bangkok. Nomes de tornar em vaig instalar a la casa on havia estat la primera vegada. Aquesta cas mereix una petita referencia.

Esta regentada per una dona gran, molt divertida, anomenada Mamma (rollo italia), que a la llarga sembla la teva mama, ja que sempre es del pal quan tornaras, vas a internet, ves a menjar alla q es mes barat, no se qui et buscava... A mes, la casa esta ocupada per fenomens, ara es en detallo uns quants:

Un home alemany grandot que va perdre la seva dona (thai) fa poc i ara esta amb un nen de 18 anys (i fa dos anys q van junts!). Dues franceses que van tot el dia fumades i una de les quals es cepilla el noi de la casa. Un turc que li van cardar els calers i el passaport i que ara enceta el dia bebent (i va amb una veina mooolt grossa). En Giullio (jo li dic aixi) que porta alguns hostes, pero sembla com de la mafia, pq sempre es amb el plan favor. Un angles que te unes teories consipratives sobre els jueus i el control del mon, i que es capac de taladrar-te durant dues hores! Una avia de 80 anys que en fa vint que viatja. El xines gay, antisemita i que em te amb molt d'apreci. Una colla de japonesos que es passen el vespre bebent... i un llarg etc, per no parlar de l'Oi, en Noi i la resta de fauna local que frequenta els apreciats bancs que tenim al carrer.

Doncs aixo, no es pot dir que hagi fet gaire res d'especial, apart d'anar al cinema, de compres (tinc unes ulleres de sol i un iPod nou!!!), passejar pel Bangkok no turisitic (q existeix) i etc. Pero el mes interessant va ser la visita que vaig fer a Ayytuhaya, l'antiga capital de Thailandia, de la qual us passo unes fotos.

L'altre fet interessant va ser l'assistencia a un casament (i la seva festa posterior). Va estar molt be, si no fos perque la novia era menor d'edat i el noi de vint-i-cinc, que l'avi de la novia es va quedar els calers del convit i que el whisky es va acabar abans d'hora. Us passo una foto de jo, amb la supercamisa playera, acompanyat de la meva amfitriona i la novia (a hors d'ara dona)

Yangon i l'altre cara de la lluna

2007-02-20T16:19:00.000+01:00

I finalment vaig arribar a Yangon (antiguament Yangon) tot sol, perque en Pascal va anar a la cituat del costat, Bago, i la Yuri estava perduda per Sittwe, pero ens haviem de retrobar al cap d'uns dies. La veritat es que ja estava fart de veure coses, de suportar el bus i necessitava parar, a mes jo no havia parat a Yangon el dia de l'arribada, i creia que aquesta ciutat be s'ho mereixia. Per cert, un detall, aquesta no es la capital del pais (sembla mentida no?!?!?!??!), doncs resulta que fa pocs mesos que el govern l'ha canviada per una ciutat de mes al nord, no recordo el seu nom. Pero es de facto la capital, pq encara hi ha la "burro"cracia, les empreses, la vidilla...

Doncs aixo, sense anims de fer gaire res em vaig plantar a Yangon, en un dormitori d'un hostel que estava de nassos! Aquests dies em vaig dedicar a xerrar amb la gent del hostel, amb els autoctons que em paraven pel carrer per tal de fer un te (no tots, no soc un suicida), caminar (on em vaig trobar amb una festa dedicada a ganesha, un deu indi!!!!!!!), veure postes de sol i res mes. Apart, d'una matinada que vaig anar al Shwadegon, la pagoda mes espectacular que he vist, recoberta amb no se quantes tones d'or i amb diamants a la punta. Vaig anar-hi de matinada per tal de no pagar els 5$ al govern, i cap a les 7, quan em van pregutnar pel bitllet vaig sortir cap a fora.

A Yangon, apart del relax, tambe hi vaig trobar l'altre cara de Myanmar, la cara de l'oci mes baix, les discoteques dels nens pijos, els clubs de la "gente bien"... Un dia amb uns amics que vaig fer a l'hostal vam decidir anar de copes, comencant pel ja explicit nom d'Asia Pleasure. Aqui vam poder veure tots els militars, empresaris i etc mercadejant amb unes pobres noies joves que anaven desfilant amb diferents models fins que a un d'aquests fills de puta se li aixecava (en cas que fos aixi). Un espectacle denigrant, on una ampolla de whisky normalet valia 300 dolars, el seu mig anual d'un cuiner i on les noies havien perdut el somriure que tan m'havia encisat la resta del viatge. Per si fos poc despres ens vam moure cap a una discoteca, on a fora hi havia tota mena de cotxes de luxe aparcat. L'entrada era d'uns 5 dolars (al puti 3) i una birra entre 2 i 3 dolars. Tots els nens, pq era la clientela, ben tajats, barallant-se per ties alla al mig, les noies (algunes de 13 anys) tirant la canya al occidentals, mentre els fashionetis ballaven amb el mobil (una llicencia de mobil val 2000 dolares, pq comunicar-se es facil!). Finalment vam acabar en un club mes selecte, amb occidentals i gent de yangon "guapa" on noies de cap edat se't oferien a canvi de quatre copes i un hotel car. En fi, vam ben descobrir la puta altre cara d'aquest pais. Per si no fos poc, despres de sortir d'aquest ultim bar , vam anar a parar a University Avenue on hi havia un carrer tallat amb militars, obviament la pregunta va ser, que que passava. La resposta: "aqui hi viu la Lady, pero no digueu el seu nom si us plau!" La Lady es la lider opositora, la Aung Sang Suu Kyi.

Descansant a les platges de Ngpali i Khantaya

2007-02-19T13:40:00.000+01:00

Despres del viatge terrible fins a la costa, vam aconseguur arribar a la platja de Ngpali. Aquesta platja es realment bonica, de sorra blanca i aigues transparents, pero amb alguns resorts. Aixo dels resorts esta be perque evita la massificacio, la veritat es que estavem molt amples, pero tenen un cost "una mica" alt per nosaltres. Ens pensavem que trobariem alguna cosa barateta, pero no! Finalment, ens vam quedar tres nit, perque el lloc s'ho val, pero pagant moooolts de dolars. Aqui jo no vaig fer res de res, una mica rollo Goa, anava de l'habitacio de l'hotel a la tombona de la platja (uns 6 metres) i al bufet lliure de l'esmorzar (per intentar recuperar el capital perdut!).

Al cap dels tres dies ens vam moure cap una alter platja, la de Khantaya, tambe mooolt maca. Aquesta estava literalment deserta, tenia una riu (aixo si, molt net) que hi desembocava, formant com unes maresmes que estaven molt be, semblava l'illa perduda de'n Robinson Crusoe! Evidentment sempre hi ha alguna pega. Aqui va ser que nomes hi havia un resort, car, pero que estava destrossat per una tempesta tropical des de feia anys!!! Vam intentar dormir a casa d'algu, pero fer aixo aqui es un suicidi, basicament pels habitants de Myanmar, pq han de passar factura a la policia. Doncs aixo, vam acabar de passar els dies aqui, a la platja de'n Robinson Crusoe, recarregant piles abans de tornar a Yangon.

El bosc d'estupes de Bagan

2007-02-18T12:03:00.000+01:00

Nomes d'arribar a Bagan ja es nota que aquest es el punt mes turistic del viatge, la gent continua sent encantadora, pero comencen a tenir un petit punt de pesats. Bagan es una ciutat al centre del pais, rodejada per un meandre del riu Irrawady que va tenir el seu moment daurat durant els segles XI-XIV. Aqui es van construir milers (unes 4000) d'edificis entre pagodes, monestirs i estupes, tot aixo amb el riu de fons amb molta vegetacio i alguns camps que encara es conreen, tot un espectacle!

A mi, el q mes em va agradar va ser poder pujar a algunes de les estupes mes altes i poder contemplar tot aquella selva de pedres i arbres. Quedar-te alla a dalt, nomes amb el vent i aquell paisatge, i amb la mirada perduda.

Apart de visitar estupes no vam fer gaire res, puc dir que he quedat empatxat d'estupes per una bona temporada!

Despres d'uns dies de visita vam agafar un bus cap a Pyay, direccio a la platja. En aquesta ciutat perduda al mig del mapa de Myanmar vam poder degustar el trajecte mes dur que he fet mai amb bus. Nomes 300km, pero fets amb unes 24 hores, amb un bus ple de gent, saltant tot el cami i el terra ple de bidons de gasolina (amb la gent fumant a dins!!!).

Els monestirs de Mandalay

2007-02-17T07:47:00.000+01:00

Vam arribar de nit a l'antiga capital de l'imperi birma, Mandalay, pero per sort un trishaw (una bici amb sidecar) ja ens esperava per portar-nos a l'hotel. Passejant (mes que no pas corrent) pels carrers de la cituat, vam poder divisar alguns dels seu milers de monestirs i els seus carrers organitzats amb forma de quadricula, rollo l'eixample. I de bon mati vam poder veure com els monos passejaven amb el seu bol, esperant que algu els hi poses menjar, ja que aquest es el seu principal apat, a base de "caritat".

El primer dia vam anar a passejar per la ciutat, sense cap objectiu en concret, fins que uns joves monjos budhistes ens van convidar al seu monestir, on vam estar parlant durant varies hores. Ens van explicar que alli hi van monjos molt joves perque les seves families no els poden mantenir, que tot bon ciutada ha de passar uns mesos a la seva vida en un monestir (estil servei militar), que l'antic president de Myanmar va destinar molts diners als temples abans de morir per esperar una especie de redempcio... Vam anar a classe d'ortodoxia, on la classe es feia en birma, pero els llibres de text eren amb pali (antigua llengua india, adoptada pel budhisme) i estavem envoltats per 500 monjos, tots llegint els seus llibres. Despres tambe vam anar a veure la classe dels "petits" i ens van mostrar el monestir per les dones (elles van vestides de rosa).

A la tarda vam anar a fer una altre volta i ens vam trobar amb els futurs Romarios. Aqui un dels esports tradicionals mes celebrats es una especie de futbol espectacle, on es posen els jugadors amb rotllana i es van passant una petita pilota sense que toqui al terra, pero fent un munt de piruetes. Tot aixo acompanyat de musica, una musica forta, a base de percussio de fusta i de metall, amb un ritme molt rapid i constant i d'una especie de dolcaina.

L'endema vam llogar un taxi (com si fos una furgoneta) per anar a veure els temples i monestirs de les poblacions del costat. Cal destacar les vistes sobre l'immens riu Irrawady i una fantastica estupa inacabada, que d'haver-se completat seria una de les mes grans del mon, amb diferencia, penseu que nomes es va completar en un 30%!

Primera parada, llac Inle

2007-02-16T13:29:00.000+01:00

Nomes d'arribar a l'aeroport de Yangon a les 9 del mati vaig enfilar cap a l'estacio d'autobusos, la veritat es que no sabia pas cap on anar ni que fer. Intentant superar la son que tenia (no havia dormit) vaig canviar els calers al mercat negr i, despres de rumiar una mica en tot el que m'havia dit la gent sobre Myanmar, vaig agafar el bus cap al llac Inle, juntament amb una noia japonesa, la Yuri, i un de frances, en Pascal. El viatge amb bus va ser infernal, sobretot la part final, amb una carretera sense asfalt que s'enfilava a les muntanyes i jo assentat a darrera saltant amb cada bot... Ara si, va valer la pena el que vam patir per veure el llac i la seva gent.

L'hotel estava de nassos, net, endrecat, amb personal atent... i esmorzar inclos! (aquesta descripcio pot servir per tots els hptels, pq realment estan molt be). Vam llogar un vot els tres i vam sortir de matinada per veure l'albada, preciosa, i visitar uns pobles de pescadors. Aqui encara pesquen de la forma tradicional i aquest es el seu mitja de subsistencia, per aixo el turisme no hi ha fet mal, pq nomes suposa una petita part dels seus ingressos. Estan al seu bot, petitissim, i llancen la xarxa amb una ma mentre amb l'altre subjecten la corda. Pero el mes curios de tot es que mantenen l'equilibri i la direccio de la nau amb la cama!!! enroscant-se el rem i balancejant-se.

Una altre cosa que em va agradar va ser el reflex de l'aigua, era com un mirall, com podeu veure en la foto del nen al reves (no es el reves, es el reflex) i el mercat, variat, a on es reunien les persones de les muntanyes i del llac per comerciar. Vaig trobar interessant la diferent vestimenta de cada grup etnic i que els productes que venien no eren excessivament variats, sobretot peix assecat, cebes, col, tubercles, especies... a mes podies trobar l'omnipresent tabac, roba, estris per la llar i etc.

Finalment, vam anar a un poble de pescadors, q es troba situat a sobre del llac. Era bonic veure com treien els nens el nas per la finestra, et feien adeu amb la ma i et deien Menglava! (una salutacio birmana).

Despres de passar tres dies voltant pel llac vam tirar cap a Mandalay, l'antigua capital de Myanmar.

Caminant per Myanmar

2007-02-15T06:22:00.000+01:00

Despres de tres setmanetes a Myanmar ja torno a ser a Bangkok, la nova Sodoma i Gomorra. Primer de tot aclarir que el pais ara es diu Myanmar, no Republica Socialista de Birmania (o Burma en angles), resulta que el govern militar va canviar el nom perque els birmans nomes son una etnia mes dins del pais i Unio de Myanmar queda com mes progre.

Myanmar es un pais molt bonic i complet, te platges, muntanyes, camps, ciutats, viles, runes, llacs... com veureu en els posts posteriors, pero el que mes et crida l'atencio i el q a mi m'esta quedant en el record, es la gent, honesta, simpatica, amable, divertida i humil. Les comparacions mai son bones, pero moltes vegades es fan inevitables i clar, jo ho comparava amb l'India, on el viatge es fa dur especialment per la gent. En canvi aqui, el viatge podria ser mes dur, pq d'infrastructures n'hi ha menys i hi ha la puta dictadura, pero la gent transforma aquestes dificultats en un amable passeig. Potser algu es pensara que es una flipada, pero de debo, si coneixeu algu q ha anat a Myanmar gairebe segur que us dira el mateix, pq es una cosa increible perque tothom t'intenta ajudar sempre, els venedors no t'emprenyen, els nens juguen amb tu, pots parlar amb les dones, els homes son amables... Un encant!

Aquestes virtuts potser venen donades pel fet que es un pais amb poc turisme, segons les dades del govern, unes 250.000 persones el 2004. I de fet nomes veus turistes a Bagan, una explanada al costat del riu Irrawady plena de temples i estupes, ja ho veureu! Els altres llocs te'n trobes algun i en general es gent interessant, que viatja per coneixer el pais, la seva gent i que tambe n'esta enamorat.

El pais esta controlat per una dictadura realment ferotge. El 8/8/88 es van succeir una serie de manifestacions que van acabar amb la convocatoria d'eleccions lliures, que l'oposicio democratica encapcalada per Aung Sang Suu Kyi va guanyar, escolteu be, amb el 82 per cent del vots tot i que el govern havia empresonat a tots els dirigent opositors per evitar que fessin campanya!!! Evidentment el govern no va reconeixer la derrota i va perseguir (i assassinar) a molta gent relacionada amb la Lliga Nacional per de Democracia. Apart de la repressio politica la poblacio tambe pateix aquesta dictadura en el dia a dia, per exemple, els pagesos han de donar una part (sempre variable, per crear incertesa) de la collita al govern, q aquest despres en part crema pq en te massa, pero aixo li permet tenir la gent ocupada. Per tenir un mobil has de pagar 2000E, per una moto 500E, no pots rebre res de l'exterior (per exemple, ajuda dels exiliats), has de cedir sempre a les demandes dels militars, suportar controls a qualsevol hora del dia, patir un deficit brutal en inversio publica... I tot aixo deixa el pais immers en la pobresa, malgrat que aquest tingui gas, pedres precioses, camps, aigua i gent disposada a treballar, vaja, q en una situacio normal segurament seria dels mes rics d'Asia.

Pel que fa a mi, doncs com podeu suposar vaig difrutar com un cadell, parlant amb la gent, assaborint el menjar (poc variat, arros i noodles), observantels paissatges i, sobretot, quedant-me embaladit contemplant la gent des d'una petita botiga de te... Ah! i aquest viatge no el vaig fer sol, sino que vaig tenir el plaer de compartir-lo amb el Pascal i la Yuri. El primer, un fotograf frances que vivia aprop de Perpinya i la segona, una noia japonesa que ha voltat per mig mon molt sensibilitzada amb aquest pais.

Cami de Myanmar...

2007-01-24T06:49:00.000+01:00

Hola a totes i tots!

Dema al mati dia 25 de gener agafo un vol que em portara a Yangon, la capital de Myanmar. En aquest pais hi mana una de les dictadures mes dures (valgui la redundancia) i orwellianes del planeta. La comunicacio amb l'exterior es dificil quan no impossible, pel que m'han comentat, trucar a l'estranger val uns 7 dolars i la connexio a internet esta majoritariament censurada... PER TANT POTS SER QUE DURANT UNS VINT DIES NO PUGUI ESCRIURE AL BLOG PER PROBLEMES POLITICS DE MYANMAR... O sigui, que si realment no puc escriure res, doncs no us penseu que estic mandros (q potser tambe, jeje) sino que no puc fer-ho, i que us tornare a emprenyar a partir del 14 de febrer.

apa, records i petons per tothom!

Posem que parlem de Bangkok

2007-01-24T06:22:00.000+01:00

Posem que sortim d'un pais brut, caotic, noies amb saree, amb les minimes infrastrcutres, singular, dificil, paradoxal i potser magic, diem-li India. Despres, amb un vol de nomes 4 hores amb escala a Dhaka (capital de Bangladesh), arribes a una ciutat on trobes carreteres q et passen per sobre i per sota, als centres comercials venen ferraris, les noies son wenu, diguem que "forca" mones, torna la calor miss i mr camiseta mollada, tot esta cuidat... Doncs si, hem arribat a Bangkok!

Potser unes imatges valen mes que mil paraules!